HO RECORD COM SI FOS ARA
És una força. És un crit. És un defici. És una profanació.
Aràlia, acabaves de llegir uns versos molt estimats.
“Les algues més delicades i l’anemona de mar.
Ens torna les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
La gambina de les llagostes destrossada, el rem trencat
I la roba de forasters morts. El mar té moltes veus,
Moltíssims déus i moltíssimes veus.
La sal és en la rosa
de bardissa,
la boira en els avets.”
Aràlia, et sabia perduda en un paisatge erm de mots. Et veia més nova i més antiga que el temps.
Aràlia, baixaves d’un abisme d’amunt. No ho sé, potser encara recordaves que aquell matí havies rebut un cel (així anomenaves sempre els correus electrònics) que t’havia deixat escorxada per dedins i per defora.
Com voldria poder-te xerrar del bosc de paraules que em forma! Com voldria enamorar-te!
Aràlia, aixecaves els ulls cap a la meva vista i em transmeties ones i corpuscles plens d’una força de complicitat absoluta. Em semblava que el renou de la pluja rera els vidres de l’hivernacle i un festival de clarors noves de trinca de la tardor més bèstia d’aquest setembre tan difícil, formaven una bona escenografia per a la teva energia de deserts i de buits verbals.
Et vaig parlar d’un eremita que va morir mentre mirava com un amic seu obria la finestra, agafava un arc i tirava una flecha cap a l’infinit.
Aràlia, no tornaves, havies convertit els silencis en Paradiso.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Repòrter de l’impuls sexual en l’esplendor priàpic, la resta és desesperació per ocultar la flaccidesa, esforç per negar-la. Si fossis honest, ploraries com un nin quan li esclata un globus a les mans o quan el troba desinflat darrera un sofà; si fossis valent plantaries cara a les pelleringues que han tornat feixugues com les bosses de Carrefour plenes de croquetes congelades. No hi ha una altra manera de descobrir la bellesa de l’ensorrament definitiu. Mira Faust. Tu, com podràs mostrar-nos que no hem de témer res i com ens podràs persuadir que la vida ens reserva el millor. Els teus lectors saben que tu saps que l’erecció no és eterna, saben que tu els ocultes que arriba un punt que l’amor costa diners, que no hi ha tanta fantasia com tu vols fer veure. És aquí que resultes pobre, estancat, monòton. Si vols ser universal has d’escriure del teu poble, de la teva vida, sense defugir res, encara que sembli poc lluït. És el que recomanava Tolstoi. Tu fas massa maniobres perquè estiguin pendents de tu, i els lectors, anorreats sota la teva verborrea esgotadora, igual que si els haguessin pegat un cop de mall al cap cobegen una bossa de gel i una estona de silenci.
M’agradaria que ens diguessis d’on has tret aquests preciosos textos que ens fan la boca mel. Has escrit algun llibre on hi surtin tots o el penses publicar?
O te’ls ha proporcionat algú?
Em sorprèn que tinguis aquesta obsessió. No crec que a li agradés a Aràlia que publiquessis els seus escrits, no li hauries d’haver consultat? Per què no els publica ella directament, si pot endollar el Mac i pot pagar el compte de la llum…
No et sembla?
Josep Gómez