L’OMBRA D’UN SILENCI
Què nomeu? Macià Ferriol Suau. Quina edat teniu? Setanta-un anys. Quin és el vostre estat civil? Vidu i jubilat. Teniu fills? Dos, Maria i Andreu. Quina era la vostra professió? Comptable. Macià, assegut a la butaca d’orelles, dins l’hivernacle que sobrevola els plàtans de la Rambla palmesana, amb el braç i la cama esquerres romputs i enguixats, rememores les primeres paraules que digueres després de l’accident. Només recordes que baixaves de Valldemossa cap a Ciutat. Queia una brusquina com cama d’aranya. Venies de dur un ram de roses a la tomba de la teva dona, Bel Campins, que feia just dos anys que havia partit per mor d’un càncer i que no volies oblidar gens ni mica. Quan llenegares, pensaves en l’oblit i la memòria. Va ser en un revolt just devora l’Entreforc, gairebé a baix de tot, al pla. Només recordes que el cotxe va derrapar i, tot seguit, pegares una volta de campana. Després sentires un tro enfora i entrares dins la fosca.
(…)
[FOTO DE LUJBLJANA DE TONI SALA*
Et despertares a l’hospital, tot ple de tubs i amb un dolor fort al cap
que els sedants no et calmaven. A més a més dels dos trencaments,
havies sofert una commoció cerebral lleu. Et costava parlar. Demanares
que avisassin el teu fill Andreu, que era professor de matemàtiques a
un institut. Quan va arribar, et desmaiares. Fins que va morir Bel, no
havia vist la meva mort com un fet possible. Ara, després d’aquest
accident produït per unes rodes que rellisquen damunt l’asfalt banyat,
ja em sembla que som dins el xuclador. I no m’espanta gens. Escrius
aquestes frases amb mà tremolosa a una llibreta negra on t’agrada
gargotejar idees. Andreu vindrà d’un moment a l’altre i no voldries que
et trobàs amb cara de prunes agres. Potser no hauries d’haver obert
l’àlbum de fotos. Emperò mirar aquestes instantànies en blanc i negre,
estàs segur que et pot fer molt de bé. T’agrada veure aquella Bel de
vint-i-cinc anys amb un mallot de bany fosc en una platja que no
reconeixes. Deu ser cala Marbres? Hi ha uns penya-segats al fons.
Repasses les seves cames llargues i robustes, els ulls, tan cels, mig
aclucats pel sol, el cap lleugerament inclinat, la fesomia somrient.
Envellirem plegats, li deies com una cantarella aquells anys que
festejàreu. I després tinguéreu Maria, que era polissona i riallera. I
al cap de tres anys Andreu, que era silenciós i bon al·lot. I Maria
partí a estudiar a Barcelona. S’enamorà d’un enginyer australià. La
darrera vegada que vingué de Sidney va ser per acomiadar-se de Bel. No
li diguis res, a Maria, de l’accident, amollares tot d’una a un Andreu
que anava alís, que no et contava res, que s’ha traslladat a ca teva
per cuidar-te, enrevoltat d’aquell silenci que pareix que forma part de
la seva còrpora. És com una pedra ombrívola que absorbeix qualsevol
font de llum. Quan sents la porta, tanques l’àlbum, t’incorpores amb
esforç i assages un somriure. Andreu duu un ram de nards. L’he comprat
perquè sé que li agradaven molt, a mumare. Aquell perfum tèrbol i
penetrant t’ha sorprès i t’han entrat ganes de plorar. Això són fadors
de la vellesa, penses. I quan Andreu ha col·locat aquelles vares
florides dins un gerro al centre de la taula del menjador, t’han entrat
ganes de contar-li la primera vegada que Bel i tu omplíreu tot un llit
de nards i us hi rebolcàreu per dedins. Emperò has vist que Andreu té
els ulls molt vermells. I has decidit que no pots deixar passar ni un
dia més sense demanar-li quin és el seu mal secret, allò que no el
deixa viure. I quan heu acabat de dinar d’aquell brou de verdures i
unes costelletes de xot torrades, mentre beveu el cafè curt i ell fuma
un cigarret, el mires als ulls, els mateixos ulls cels de Bel, i li
demanes: Andreu, per què no em contes què et passa? I ell, molt a poc a
poc, com qui extreu peces molt fràgils d’una vitrina, amb molta de cura
per no fer cap trencadissa, et dirà que aquest darrer any ha viscut amb
Jaume, un missèr del qual està molt enamorat, que avui li ha dit que el
deixa. I quan els ulls se li han omplert de llàgrimes, Macià, has obert
el braç dret d’ampit en ample i has estret el cos del teu fill com una
despulla a la deriva que calia salvar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Acab de llegir ‘La isla’ de Giani Stuparich. I per alguna associació mental veig en la teva narració que se’n traspua la mateixa necessitat de coneixement, tant per part del pare com del fill.
En acostar-nos al pare -o al fill- hi ha quelcom que es fa present, quelcom que és més que un sentiment: és una revelació, i duu aparellada l’única redempció possible.
Andreu i Macià s’hi troben (pens) en aquesta situació…
Salutacions cordials,
Miquel A Moyà