Plagueta de Bord

Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivissim
MARGUERITE DURAS

CAP DE SETMANA DE TARDOR

Sempre t’has demanat què succeeix en els moments que precedeixen la catàstrofe, Daniel Servera, i ara, mentre t’afaites amb tota la parsimònia del món, la teva mirada fuig d’aquesta cara ensabonada d’un venedor d’assegurances de quaranta-set anys, amb una dona, Lluïsa Trobat, i dos fills, Bàrbara de quinze anys i Damià de dotze, i apareix dins el teu cap amb una clarividència esfereïdora la imatge de la criada búlgara de na Margalida i en Felip que es llança al buit des del pis novè on habiten al gratacel de la plaça d’Hornabeque. T’has fet un tall. La sang es mescla amb la sabonera. Agafes un bocí de paper del vàter i prems la ferida. No és res. Però la sang devora els llavis és molt escandalosa. Recordes les paraules de na Margalida a la festa d’ahir vespre al xalet dels Morell, que celebraven les noces d’argent del seu matrimoni: «No ho puc entendre de cap manera. Na Lukä era una al·lota que n’havia passat mil i una i just ara li havia arribat una bona època: li havien donat els papers, tenia un novio, ja s’havien comprat un piset i feien tots els preparatius per casar-se. Dos dies abans de la feta m’havia demanat si tenia mobles vells i, aprofitant que feia uns canvis, li havia regalat dos sofàs, dues butaques i una taula de menjador de fusta de roure boníssima.» Daniel, t’has acabat d’afaitar amb dues estirades perquè na Bàrbara havia tocat a la porta per dir-te que fèieu tard. Dins el cotxe camí de l’Institut Ramon Llull la teva filla t’ha recordat que aquest cap de setmana estava convidada na Teresa, que havia quedat molt impressionada amb el suïcidi de la criada búlgara. Com pot ser que no hi haguessis pensat abans? Quan tornàveu de la festa dels Morell, que havia estat un vertader avorriment amb una gent bufa que només sabia parlar de futbol, d’euros, de marques de cotxes i de viatges a països exòtics, na Lluïsa t’havia anunciat la convidada. «La pobre Teresa està destrossada perquè era molt amiga d’aquesta criada búlgara. Necessita distreure’s.» Feia estona, Daniel, que no havies vist na Teresa i per això quan va aparèixer amb aquell bodi arrapat que li marcava els pits i deixava veure una cintura amb un pírcing al llombrígol, quedares enlluernat i ho dissimulares tant com pogueres. Tenia els cabells rossos de son pare i els ulls grisosos de sa mare. Parlava amb la seguretat d’una dona feta i encara que només tenia un any més que na Bàrbara ja era tota una dona. En Damià es passà tot el viatge fins al Port Verd protestant perquè l’home del temps havia dit que plouria. Tu, Daniel, intentaves fer-lo venir a la raó explicant-li que encara no s’ha arribat a controlar el temps, la meteorologia. Bastava que veiés els desatres d’aquests dos huracans, el Katrina que havia fet malbé Nova Orleans i el Rita que atacava Houston, per témer-se que ni el primer país del món en ciència i tecnologia no era capaç d’aturar aquestes forces desfermades de la natura. «Emperò sí que es podria haver fet molt més per la gent de Nova Orleans si no fos que Bush no estima gens ni els negres ni els pobres. Quan de petita vaig viure un terratrèmol a Los Ángeles, i els terratrèmols no es poden preveure de cap manera, en dos dies tot va recuperar la normalitat.» Fitares pel mirall retrovisor la cara de na Teresa i descobrires que hi havia una força i una convicció que et deixaven sorprès, desarmat. Just quan arribàreu a la caseta davant el mar l’horitzó estava clar i una gran calma amarava l’ambient. No podries dir quin enfonsament sobtat i subterrani va succeir de cop i volta quan na Teresa digué: «Arriba la tempesta.» I en aquell mateix moment veiérem un llamp enmig del mar i escoltàrem el tro com una amenaça anunciada. L’atmosfera se saturà de cop amb uns niguls negres i amenaçadors. El sol ja era un record. Tancàrem bé les portes i les finestres. Després començà la pluja amb una intensitat desaforada. Tu, Daniel, que sempre tenies un sentit pràctic de les coses, estaves obnubilat per la imatge d’aquella al·lota que semblava una predictora de catàstrofes. Durant tot el temps de la tempesta estàveu reunits dins el gran saló contemplant com la pluja i el vent feien caure les fulles dels salzes i dels ailants. Tu, Daniel, miraves els ulls grisos de na Teresa que esguardaven les resplendors dels llamps com si s’alimentassin d’aquelles electricitats. No hi havia llum i tot tenia un aire espectral. No saps quin temps va durar aquell oratge, però sí que recordes les paraules de na Teresa que de bell nou com una Cassandra casolana digué: «Ja ha passat. Damià, podràs anar a jugar a futbol i nosaltres nedarem molt.» Foren dos dies extraordinaris. Va fer un sol que cremava el cul a les llebres. I el darrer vespre, Daniel, quan anàreu a la berbena de la festa del poble i li demanares a na Teresa per ballar un lent, quan l’agafares pels malucs i fregares quasi sense voler aquella pell –ara les cintures es duen molt baixes– saberes que les cremades no es curen mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!