16 de gener de 2009
Sense categoria
1 comentari

RETORN A ARÀLIA: PAISATGE DE TEMPS

No m’atur de contar-te. Ets la meva cantarella infinita, Aràlia, i, sobretot, aquests vespres gelats quan mir les flames de la foganya amb la teva foto damunt la repisa, aquella foto en què acabaves de travessar una cortina de broderies a la Cartoixa de Montsalatto (o era a la vil·la d’Annie Nickeir, aquella primavera florentina quan et vares fer un xanxo amb un roser que et va deixar estormiada dos dies dins la cambra que pegava damunt una filera de xipresos amb l’esglesiola de la Nativitate al fons?), i et vaig dir: atura’t!, i tu em mirares com no ho havies fet mai abans, amb la determinació de les coses impossibles, amb els tels que amaguen els fons abissals, amb una crueltat incrustada dins el somriure lleu, que em va fer molt de mal, i, alhora, va fer esclatar totes les resplandors de la teva bellesa.
(…)
QUASI UN JARDÍ. No puc contar-te, Aràlia, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho he anat a Son Ululavent (quina possessió més nostra, quin bateig férem a Son Asgard, com és coneguda pels pagesos d’Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de tactes! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què la humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Aràlia llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, d’olors. Dolors forts he tingut quan la figura d’Edward apareixia dins els ensomnis, com si la meva trista adolescència no s’hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant. He trepitjat tots els nostres indrets del parc i la memòria no existia. Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules lacrimals i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la foscor m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadora dels records pels camins de l’excrement i de l’olor de clovella d’ametlla en fermentació. He fet un viatge per les fosques negres. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una sala de voltes de marès. Cop en sec m’he trobat amb una barca. Era la nostra barca amb el nom secret: Lot. He tingut una girada de ventre quan he pogut llegir amb les ditades i els regruixos aquelles lletres que pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més veres que han existit mai. Després he entrevist la galera en què anàvem fins a Albarsana, Credixidor i cala Engodal o al bosc tenebrós de Son Melisaura. No hi havia el mul, en Valent, que ens deixava que li tocàssim el barramot blanquíssim i somreia. Aquí he caigut en un estat de postració violenta. He anat al fons de la païssa i m’he col·locat en posició fetal en un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quant hi havia al món. Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable. Només el teu nom, Aràlia, es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, continuava baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que irradiaven progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast de cada sentit malgrat que en veritat l’esborri. Imposant una tristesa i una lentitud returadora i magnífica en els gestos. Afegint una joia que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no res són destruïdes. El meu nom, teu, Aràlia, sotmet el silenci           
&&&
NO M’HE POSAT ELS GUANTS BLANCS PER ESCRIURE.
Metzina de la bona era el teu sexe, Aràlia.
Les deixes d’aquells cops de mar fins, Aràlia.
Badada l’estatura dels teus alens cansats, Aràlia.
El cardassar dels somnis que no duen enlloc, Aràlia.
Les ombres d’una mirada que recorda els plers, Aràlia.
Catifa de l’engany més net, més pur, més sobrer, Aràlia.
Les balmes del teu cos, amagatall de ma vida, Aràlia.
Paraules retorçades envolten fredes cavitats, Aràlia.
Bardisses t’envolten com un somni nuat, Aràlia.
Descloc cada carícia sense tu sencera, Aràlia.
Escreixença de mi que no té atur, Aràlia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!