M’HAS ENTÈS BÉ? M’HAS ENTÈS?
Aràlia, ets més bella que tu mateixa! Aràlia, ets més seductora que tu mateixa!
Per què et dic això?
Has agafat el gerro de porcellana de Meissen, una de les joies del casal, i l’has carregat amb parsimònia i gust de roses místiques, d’aquelles que creixen a la vorera del safareig, entre els solcs dels mocs d’endiot i dels crisantems. Després, amb molta delicadesa, l’has col·locat damunt la taula rodona biedermeier de fusta de cirerer que hi ha a l’estudi del pare. T’has allunyat unes passes i has mirat l’efecte. La claror ataronjada del darrer sol nuvolós convertia el gabinet en un espai singular. Has vist el perfecte ordre de totes les coses que hi ha damunt la taula de despatx: voluminoses carpetes arranjades amb precisió, una filera de llibres, un dietari amb totes les indicacions temporals, una bolla de vidre millefiori de Murano damunt unes cartes, una carpeta de pell marró i aquella làmpada modernista d’una dama que fa un gest d’adéu devora una tulipa d’ambre. Aràlia, has aclucat un poc els ulls perquè una boirina et difuminàs els mobles, els objectes, la cambra fins que t’imaginassis dins els braços protectors del teu pare llunyà.
Diré el teu nom fluixet, A-rà-li-a, perquè sàpigues que et cerc a la desesperada. He recorregut tots els nostres llocs secrets sense trobar-te, Dos sebel·lins que volaven cap a la nit m’han consolat amb el seu cant alegre i intermitent. On eres? On ets? Tot jo et perseguesc amb frenesia.
Arribaran noves hores sense tu. Ho he de saber dir amb paraules primfilades. Ho he de saber resistir sense escarafalls. Tocaré amb el flabiol que em regalares la melodia dels encontres fins que no pugui pus. Cercaré el reflex de la teva fesomia en el mur de parra verja que s’ha entintolat d’or i sang. No! No vull esmentar mots hemoglobínics! No vull pensar en els batecs regalimant fora de les teves venes! No hi haurà cap onada que pugui desnuar-nos. No hi haurà cap tempesta que pugui separar-nos. Si un dia no et reconegués seria que hauria perdut el cap. Tocat d’amor avanç cap al teu contacte amb una fragilitat duríssima. Els teus gestos, les teves joies, les teves paraules, els teus noms, els teus vestits, els teus objectes: tot m’envolta com un cap de fibló, com un xuclador inacabable.
On és la teva olor introbable?
Sense temps, sense tu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les genetes mascles llonguen invisibles al trenc de la nit i compixen les rebasses dels ullastres i les fulles seques de les estepes. Els senyals capolatls d’aqueixes bestioles -el moix dels romans-, la pols porgada del seus atributs s’usava d’ungüent masculí pels cerimonials de noces.
L’essència olorant es mesclava amb margarina de tel de llet de somera. Es veritat. Aquest és el flaire que deixa el vostre protagonista, ensumau i tendreu més escriguera, trescau per dins la garriga i sereu més valent.
!Glòria al soldat de les lletres!
Llorenç (Maria de la Salut
Vols esser un senyor, i ets més mossó, més pretensiós i més fals que un duro sevillano.
Tot quant escrius és palla.
Aràlia
Tot ho banalitzes, volia dir…