“Tous mes jours sont des adieux” Chateaubriand
“L’escriptor no és tant algú que té coses a dir sinó algú que ha trobat uns procediments que generaran coses en les quals no hauria mai pensat si no s’hagués posat a escriure-les”
PUJAVES, ARÀLIA, PER LA COSTA DE LA POLS COM SI NO CONEGUESSIS NINGÚ
Anaves amb un vestit entallat que no t’afavoria gens. Duies unes sabates de taló altíssim que et donaven aires de funambulista. No miraves res. Amb el cap alt i aquella decisió d’una meta pròxima. Et seguia com si volgués conèixer un secret inexistent.
Les teves paraules al telèfon les havia caçades al vol: “I am stranged glad to get back again to you”. Vaig haver de repetir-ho un parell de vegades per copsar-ho: “Som estranyament feliç de trobar-me amb vós.” No era gelosia, ni sorpresa, ni por, volia saber-ho tot i tot d’una.
Els preparatius foren eterns. Anares a la teva cambra i et canviares de roba. Deixares les tenis i els vaquers per vestir-te de dona gran. Fins i tot et posares les pintures que no feies servir mai: aquella ombra lilosa als ulls, el coloret als pòmuls, el rouge fosc als llavis. Anaves de cacera o de conquesta. Finalment t’entimares un capell de palla que t’havia duit de Venècia.
Vaig recordar unes frases que havia escrit feia uns dies: “Quan tu, Aràlia, ets a prop de mi apareix un sentiment estrany. És com si tingués en alguna part entre les costelles, un fil fermat d’una forma sòlida i inextroncable amb un altre fil anàleg situat a la mateixa zona del teu cos estimadíssim”
Arribares a la plaça de l’Olivar. Era com si anassis apressada per una urgència. Entrares a l’edifici del mercat municipal de Palma. M’agradava veure’t com una aparició entre les placeres, les verdures, les madones, les fruites i els neons resplendents. T’ho miraves tot amb curiositat i despertaves la curiositat dels vianants. Et dirigires cap al peix: una gran sala plena de taulells en què s’exhibien tota casta de gèneres i espècies marines. Hi havia un tremolor silenciós de la teva gorga. Semblava que quan observaves els gerrets i les escórpores, els caps rojos i els molls, les salpes i els pops, el joquillo i les gambes, els seitons i les llagostes, etc. uns tremolors com a radiacions sortissin de la teva gargamella, unes tenasses fondes creaven remolins entre les cordes vocals, t’estremies. Era com si cantassis una ària tristíssima sense mots ni música.
T’aturares, Aràlia, davant un lloc tot ple de peix de roca. Demanares si tenien donzelles. L’home va obrir molt els ulls i et fità de dalt a baix. Després et donà un paquet voluminós. Se sentí com un aletejar de gavines. Sense pagar ni mirar ningú partires amb rapidesa. Et vaig perdre entre la gentada.
“Tots els humans han viscut dins una dona i han sortit d’aquesta dona pel seu sexe.” Vaig pensar això mentre et cercava per la plaça del Tren, pel carrer de sant Miquel, per la Rambla, per via Alemanya, per les Avingudes. Quan ja em pensava que no et trobaria et vaig veure seguda en un banc de la plaça del Tub. A l’altre banc feien gatzara un grup d’estudiants. No em podia acostar molt per mor del perill que em descobrissis. Vaig saber que ploraves rera les ulleres de sol. El paquet obert era com si fos ple de cotó amarat de sang. T’aixecares amb molta determinació, anares cap a una paperera i tirares aquella taca roja.
Baixares les escales de l’apartament i xisclares com si t’haguessin clavat un estilet al fons de les aurícules. Vaig córrer per no res. A l’escala no hi havia cap signe teu i dins l’aparcament el teu vell escarabat negre no era per enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!