9 de gener de 2009
Sense categoria
2 comentaris

DESPROPÒSIT NOU

Aquest títol em va venir al cap mentre passejava per un camí fronterer entre el bosc verd negrós i els ametlerars despullats i entapissats de flors de llevamans bords i carabassa. Aquestes darreres setmanes la pressió mediàtica, social i, fins i tot, amistosa per fer-me celebrar, unes festes marcades des de en temps primer per la nativitat del nin Jesús, m’ha fet sentir dins el camp de les festes obligatòries. I per això m’he dedicat a fer petits sabotatges: no contestar les felicitacions de Nadal ni en paper ni en correu electrònic, apuntar-me a dos grups del Feisbuc, un contra els essaemaesses de cap d’any i l’altre contra els papanoels que entren a les cases, menjar amb moderació davant les gran panxades, fugir de la dolçor dels torrons com d’un verí, no escoltar cap nadala, no dir “bon Nadal”, “bones festes” ni tampoc “bon any 9”, en poques paraules, m’he convertit en un aprenent d’outsider nadalenc.
(…)
Supòs que va ser per això que em convidaren a una tertúlia radiofònica
sobre l’esperit nadalenc amb una senyora que era de sibil·la diària, un
senyor que representava totes les savieses festeres de la tradició
popular catalana i un constructor de betlems. He de reconèixer que em
respectaren molt quan sentiren allò que aquest cronista amollava i que,
per a les seves sensibilitats de mel i sucre, devien ser com bombes
fètides. Emperò, en un moment determinat, vaig contar una feta real,
que va passar en un poble de Mallorca de postguerra. En aquell temps el
senyor rector anava per les cases amb un escolanet i demanava una
almoina per sufragar les festes nadalenques. He de recordar que segons
una semàntica popular, que no surt al diccionari Alcover-Moll, la
paraula “betlem” a més a més de tenir cinc significacions que van des
del topònim al pessebre passant per un paisatge rústec, un conjunt de
coses aglomerades o de moviments agitats, també és un sinònim del sexe
femení. Record que de petit quan vèiem una nina asseguda amb les cames
eixancades, li cantàvem: Un betlem color de cel, color de lila, tothom
que el mira, se’n va a l’infern. I fugíem corrents. Emperò ja és hora
de tornar al rector i l’escolanet que arriben a ca madò Punxa, una
velleta de devers noranta anys que viu totasola al carrer de Baix del
Cós. El rector tocà, entrà i es trobà madò Punxa fent ganxet rere la
camilla: Bon dia i molts d’anys, madoneta, què teniu res pes betlem? I
madó Bel Punxa, amb la carona de nina polissona i amb una rialla
esportellada, li respongué amb sinceritat absoluta: quatre pèls clars i
dues panses. I deixà el rector i l’escolanet ben esculats.
I el “Despropòsit nou”? Ah! Em va atacar quan caminava sobre aquest
país natal, que és una de les fonts més fondes i alegres de vida i de
creació. En el cel del capaltard hi havia colors d’un quadre antic,
pólvores de vermell i una línia d’or. El dibuix emmurallat de les
muntanyes era d’un blau tintaxinès i els camps estaven cobricelats de
boires adormides. Vaig pensar en teatre, orfebreria, àngelus, Antoni
Gelabert, desolació… De totes formes, era alguna cosa més, una altra
cosa, una altra llum més sorprenent, més forta, més senzilla, més mala
de dir. Vaig pronunciar de bell nou aquelles paraules que m’havien
vingut a la llengua: desolació, Antoni Gelabert, àngelus, teatre,
orfebreria… Vaig decidir que el despropòsit nou seria la recerca d’una
exactesa verbal, d’un llenguage amb la força de l’incert, volador.

  1. I sovint els despropòsits és solucionen amb despropòsits encara de major envargadura.

    Aquell sovint partidari del refraner castellà de ‘Cavallo grande, ande o no ande’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!