“Cartografiaré les zones íntimes”, em deies, Aràlia, mentre escrivies relats que tancaves amb el pany i la clau del teu silenci. Feies un capfic dins els pensaments propis i desapareixies cap a les profunditats. Et cercava per tota la casa. Pujava als porxos. Baixava al jardí. Feia voltes pel parc. No m’atrevia a dir el teu nom. Per què em deixaves dins els meus entosolaments?
Tard, molt tard tornaves amb els ulls injectats de sang, com a plorosos, les butxeques plenes de papers i amb una notícia esfereïdora: havien assassinat amb bastons de ferro els dos tirats –una al·lota que sempre cantava cançons de Soziedad Alkoholika i ell que no aturava mai de picar-se–, dos còmplices llunyans que vivien davall el pont dels Penjats.
Em feia por que quan estava d’aquesta manera, no caigués dins un dels seus llargs períodes de letàrgia. Aràlia, per què feies un ús deliberat de la paraula “sacrifici”? Mentrestant decidia començar a treballar l’endemà i postergava la meva decisió dia rera dia, durant setmanes.
I emmalaltia, Aràlia, lluny dels teus mugrons, lluny de les teves carícies, lluny dels teus relats que sempre acabaven malament. Lluny de les teves radiacions.
Què era?
Una passió?
Un amor?
Una obsessió sexual?
O una de les meves invencions?
La senyora àvia Nísia amollava com si no res: “Aquests dos estan tot el dia plegats. I això no pot anar bé.”
Només veia coses a punt de desfer-se, de fondre’s, de desaparèixer.
Avançava palpant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Camin, palpant-te. Sense tocar terra, com si el teu flaire fos una mànega, un cap de fibló que deis els mallorquins, quan el cel entra dins la mar i alça les coses de la terra, tal qual una trompa d’elefant.
L’aire són les lletres.
Ics, Igualada