Plagueta de Bord

Un llibre que és una vida de poeta: Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal (Col·lecció Les Parques, 4, Edicions del Salobre).
Em passeig amb una lectura atenta i activa entre aquests versos fet amb matèries verbals radioactives, lletraactives, enrampadores.
Rellegesc fort certs poemes: dic la música, sent la gilette de doble full ran de la pell. M’entretenc a un no res de l’abisme.
Qui em vol fer creure que la poesia no és una font de saviesa i de coneixement dins la tenebra feixuga?
Qui no vol escoltar paraules lapidàries que em mostren camades que no sé, que m’orienten cap a territoris ran de mi mateix?
Desbruixolar, també, seria una de les altres funcions poètiques d’aquests poemes bategants. Que em toquen per dedins com a carícies a punt d’esgarrap. Que em curen quan em fan mal. Que m’ensenyen sentiguera a cops de llamp.

Escolt i dic:

RECORD DE PHILIP LARKIN

Sobretot… estar sol, ajupit
prop d’un foc clar de llenya, espurnejant,
pendent només
del color de les flames,
immòbil com un animal que dorm.
I abans… el fred,
l’urbs desfregada, el ranquejar
apressat sota la pluja, la infausta
llum dels fars damunt l’asfalt…
I, encara,
aquest voler estrany, aquest anhel
simplíssim de calor,
pur, dens, poc escrutable.
(…)

Gràcies a Karen Müller i Margalida Pons, curadores d’aquest cos de lletra andreuvidaliana!
Gràcies a Toni Xumet, l’editor!
Un altre poema!

QUIMERES 

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria. 

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè. 

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!