M’ha caigut del cel (correu electrònic) com un regal.
Un dels textos més essencials d’El quadern gris. Dins aquest vespre fred, plujós, desamparat de Sant Esteve, plorant Eartha Kitt i Harold Pinter, copii les paraules del Mestre:
«23 de desembre. — Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa
indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal,
m'obsessiona la sequedat de cor, l'eixarreïment, l'esterilitat
sentimental. És una esterilitat que m'alarma perquè deu formar part de
la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d'adorar res.
La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família
parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a
interessar-m'hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió
--ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a
ésser alguna cosa en la vida--, només de sentir aquesta secreta i
diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho
sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em
demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat,
o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’arc del violí tibat entre la solitud d’escriure obsessionat i la de mirar delectat les coses i els éssers, com ell sabia i tu saps fer, emocionar-se pel cant dels ocell fins i tot per la roba de llit d’una cambra d’hotel. Així era ell i així ets tu. No cal amagar res. Escriure no és un acte solitari que surt només del no res del pou on es ficat “un home a les fosques” que imagina P.Auster, sinó com tota llengua “un art col·lectiu de l’expressió”que deia Sapir i ens recorda en J. Tuson. Cuida’t molt.
És un dels fragments més impressionants del QG, que resumeix en poques ratlles l’esperit de tota una vida, de tota una obra.
Bones festes !