Les camades són el meu país: caminois que em duen enlloc; caminois amb parets seques a cada costat totes plenes d’esbarzers carregats de mores quasi negres; caminois que penetren dins el bosc sense cap senyal, cap indicació, cap meta; caminois que són ponts penjats damunt l’abís de l’horror o de la tendresa o del pensament; caminois que es perden en l’aventura; caminois menudeus com un no res.
Les curiositats són la meva màtria. El quadern estava allà, entre els milers d’existències botàniques i zoològiques de la garriga capaltarderenca. L’he vist tot d’una com una desaparició. Els gestos de la recollida eren lleus com els sospirs o els ofegs. Creuràs cadascuna de les paraules que veus en l’escrit? O, millor dit, travessaràs la pell dels mots per conèixer l’esplendor d’una etimologia? No saps quin temps llegeixes. Estàs entre la seducció i l’esglai: com idiotitzat per la fosforescència de la sintaxis.
“La processó de les monges cap a la cripta és una serp que cueja tot temps. Les monges cantaven el Crec en un Déu amb veus negres. Hi havia una fredor de soll abandonada, una humitat que regalimava per les falses estalactites que formaven el sostre. Arribaren al semicercle envoltat de nínxols. Dues novícies africanes sortiren de la fila i arrabassaren la llosarda d’una tomba. El silenci permetia saber tot el renouer dels músculs humans quan treballen. Tregueren la caixa amb moltes dificultats. Amb l’ajuda d’una eina que semblava un escarabat trencaren els set panys. La Beata corrupta era una pepa amb cara de calavera. No es movia ni un bri de veu. La Superiora aficà els dits dins els ulls i sortiren dues rates pinyades que començaren a xisclar en harmonia. En aquell moment tot quan era mort es convertí en matèria viva.”
Què fer? Enrampat d’estormiaments menuts com neuràlgies als polsos. Cal córrer amb el quadern entre les dents. O mormolar paraules de desgreutge per un cor dins formol carnal que agonitza sense atur. El paisatge és del segle XIX. Tot un cel de núvols gris fosca i la lluna mossegant l’esplendor. No hi ha sebel·lins per tranquil·litzar un esperit que es revincla d’enyor. Una vànova i un reliquiari per recordar el batec. Res pus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!