Plagueta de Bord

PRELUDI. CONTAR L’INCONTABLE: LA MIRADA PRÒPIA. Tremol en agafar la ploma per fer unes cal·ligrafies adhominesques, del cronista que escriu i descriu, sobre la meva relació amb la cúpula de Miquel Barceló (MB des d’ara) a la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra. (Em sorprèn que en el llibre panoràmic, El Mar de Barceló (Onuart Fundación / Art 62), amb un text ben informatiu i sensible de Rodrigo Rey Rosa, i unes fotos plenes de detalls i saviesa d’Agustí Torres, es digui una frase tan misteriosa com «El 18 de novembre de 2008 es va inaugurar el mural de Miquel Barceló per a la cúpula de la Sala XX, etc.).»
Davant tantes de turbulències ideologicàries, envejològiques, polítiquesques, morboreres, breu, barcelofòbiques, amb elements tan fàcilment explosius com els que van des dels remenats, estamenejats, criticats i premuts euros del preu de l’obra a la manca d’un tema més ad hoc amb el nom de la sala (dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions) com un caramull de nins africans morts amb mosques per damunt, confés que no tocaré cap espai de debat. L’experiència personal és d’arrel i de capçada i no admet discussió que hi valgui. Reconec que si tingués més humor i ganes de focs d’artifici espurnejants triaria un mirador agraït en què el motiu central seria la relació de l’artista i el poder a través de la història, de les històries. Emperò he de reconèixer que no em ve gens ni mica de gust. I per sort no he tingut cap comanda en aquest sentit que potser, entre l’atzar i la disciplina, m’hauria empès a fer-ho. Per això, amable lector que em demanes informació, et donaré la més luxosa: la subjectiva (i per això mateix ben subjecta).
                        &&&
 I—I EN EL PRINCIPI FOU LA CRISI. Anem per feina.
(…)
Vaig anar a Ginebra per primera vegada l’octubre de 2007. Just arribar
a l’edifici de les Nacions Unides MB em mostrà, en una sala rectangular
i molt gran amb una paret de vidre sobre els jardins, tot un conjunt de
treballs: a) les dues maquetes cúpules penjades del sostre (que em
recordaren els quadres de la sèrie Marejadillas de 2002 amb
estalactites i un joc de colors que barataven segon on et situaves); b)
els plànols de la cúpula real de 934 metres quadrats d’una estructura
radial d’acer i 737 peces d’aerolam. MB em digué que era el material
amb els qual es fabricaven els avions i m’indicà que sobre aquests
plafons, tot fet per uns enginyers suïssos, havien col·locat una tela
de poliamida amb dues capes de pintura blanca. (Que lluny de l’antiga
cúpula de guix que havia de pintar Chagall! Allò era un platet volador
que podia sostenir un pes de 45 tones!); c) un fotimer d’objectes
formaven una exposició sobre les taules: plaguetes dietaris de dibuixos
sobre la cúpula, sobre animals, pots i bosses de plàstic plens de
pigments, figuretes diverses —batman, uns goril·les, un caçador, un
soldat, un grup d’astronautes, dos tigres…— i els ordinadors,
impressores i d’altres eines tecnològiques. Després anàrem cap a la
Sala XX tota ocupada per una bastida de 34 metres de diàmetre i
escalàrem fins a la plataforma que es trobava a 4 metres de l’àpex
cupular. Allò era immens, lunar, celest. MB havia fet proves en
diversos indrets, taques de pintura, degotissos diminuts, marques de
color… MB feia feina amb un equip d’unes vint persones (assistents,
estudiants d’art, informàtics, químics, enginyers, manobres, etc.)
dirigides pel restaurador de frescos i pintures rupestres andorrà
Eudald Guillamet. Vaig veure MB entusiasmat amb les proves, creant
màquines tamponadores per llançar pintura, fent assajos de pigments
propulsats amb mangueres, etc. Allò era una vertadera bottega com la
dels artistes del Renaixement. I em parlava dels seus fars com Tiepolo
i els muralistes mexicans, de les obres que s’han fet per existir i no
per commoure. I quan dinàrem em confessà que es trobava en una crisi
profunda i mala de contar. Les dimensions reals de la cúpula eren tres
o quatre vegades superiors a les que s’havia imaginat, les resines per
fer les estalactites no funcionaven, les mides i la significació el
desbordaven. Si no feia una fugida forta cap endavant, faria el ridícul
en tots els sentits. Hi havia un aire de desesperació en aquell haver
de replantejar-s’ho tot de bell nou. Tothom té dret al fracàs com al
suïcidi, repetia. Calia cercar nous materials i noves eines. (MB em
deia fa tres dies: No fa bon xerrar d’això. Emperò crec que ara veig
que aquella crisi era generadora. Totes ho són. I durà mesos. Totes les
meves obres provenen de situacions crítiques). Al vespre, a ca seva
convertida en taller, em va mostrar una taula gegantina que amb un joc
de molles podia agafar diverses posicions i on, amb uns pinzells de coa
de cavall, feia unes aquarel·les grandioses plenes de blancs, negres i
grisos. Era un bestiari (peixos i cefalòpodes, meduses, un tigre blanc
sobre el llac Léman gelat, sèpies, calamars, pops, molts de pops). Vaig
partir preocupat per un cantó i recordant per l’altre la frase que MB
m’havia dit abans de començar el retaule de la Seu: «Ho faré, fent-ho».
I aquí el repte era un altre!
                    &&&
II— COVAMARCEL AMB TOTS ELS COLORS DEL MÓN. Torn a Ginebra a principis
de gener de 2008. Quan puj entre el laberint d’escales d’alumini de la
bastida, entre grans tubs i taques de pintura, és com si m’enfonyàs
sense orientació en el forat d’un avenc. Just quan entr a la
plataforma, sent com si m’aficàs a mar: la mar metamòrfica damunt el
cap. Les ones de colors m’enlluernen. Quan els ulls s’acomoden a poc a
poc a les visions, puc assegurar que som a l’interior de la terra dins
les mil i una coves mallorquines. Mentida, dins una covassa amb
estalactites de tota casta i condició —d’uns centímetres a un metre
quaranta, amb cortinatges de caramells—, amb grans plaques deformades i
esclafades, forats de color, i zones calmes sense res, només pintura.
Mentida. Em sent davall el cel de cada dia en un èxtasi d’àcid, o en el
cel del desert en la nit transfigurada, el cel de la resurrecció dels
pigments. MB em conta que el desembre de 2007 Eudald Guillamet va
contactar amb Ramon López, aquest va realitzar proves amb una resina
araldite fusta: era una pasta com de pa o xiclet, bona d’obrar, i que
feia caramells, degotissos, estalactites amb formes orgàniques.
Al·leluia! Una solució! MB sempre ha estat molt curós amb els que fan
feina amb ell, amb els que li ensenyen tecnés. I ho tot agafa al vol. I
ho incorpora. I ho recicla. I ho inventa. I l’obra avança a gran
velocitat. 6.000 quilos de resina epoxídica estalactiquera. Les
estalactites es col·loquen en els llocs marcats per MB amb una pistola
de paintball amb diferents colors segons la longitud desitjada. Em tem
que he vist una altra aventura del pintor que cop en sec em connecta
amb l’any 1978. Palma. Carrer de Sant Alonso. En el taller MB em mostra
els dibuixos d’una instal·lació de land art que ha fet per a cala
Marçal. Em qued penjat amb els pigments que utilitza, entre els quals
domina el blau blauet, que es combinen i es mesclen amb l’arena, les
roques, el sol i l’aigua de mar. I quan va fer aquesta obra també
estava en crisi (trencament amb molts d’amics del Taller Llunàtic,
cadascú campi com pugui, etc.). Veig els pigments de cala Marçal
convertits en policromia, en polimorfia, en volcànica lava que cau del
cel amb tota casta de formes, punxegudes sobretot, i esquarterades. Res
a veure amb l’escola del tacte de tanta de feina de MB i, especialment,
el retaule de la Seu de Mallorca. Han desaparegut els bonys i forats,
el contacte cos a cos de l’artista i l’obra. Aquí hi ha la disseminació
dels fruits dels colors. MB em diu que ha fet servir uns 28 o 30
pigments diferents, triats entre 200, aproximadament 8.000 quilos de
pintura, dels quals 1.500 són de pigments d’alta qualitat que li
subministra el Dr. Kremer. Em mostra el regal que li ha fet: un gram
d’un pigment caríssim: la porpra clàssica, la còrpora de milers de
mol·luscs dels gènere Murex. Emperò, encara hi ha un altre repte. MB
vol una màquina, que sap que existeix, que li permeti fer pinzellades
de 20 o 25 metres de projecció amb la mateixa relació que en un quadre
en fa set o vuit per tapar-lo sencer. Quan li telefon el mes de març,
ja ha trobat el prodigi: la màquina italiana marca Moro de «cua de
porc», fabricada especialment per bombejar masses, que dispararà 1.000
litres de pintura per minut. Un compressor d’una potencia descomunal.
MB va projectar a la cúpula 9.000 quilos de pasta de pintura de tres
colors blancblau, blancverd i grisglacial. Anava vestit amb granota
blanca, màscara i ulleres de protecció, guants de cautxú, botes de
seguretat amb grampons a les soles i genolleres. La feina de propulsar
era perillosa. MB em confessava que va encertar a la primera, perquè si
m’hagués equivocat amb aquesta màquina hauria estat un desastre.
Llançava la pintura molt densa amb tubs de pevecé de sis i vuit
centímetres un poc esclafats a la punta perquè fossin més precisos.
Tapava en un sentit els degotissos que pengen perquè em quedassin els
colors en un costat i la pintura llançada l’altre. Els retocs finals
els vaig fer tot sol. L’equip em deixava i projectava pintura blanca i
aplicava pintura amb graneres dels escombriaires de París de diferents
mides. El 28 de maig de 2008 vaig donar l’obra per acabada. I el mes de
juny, definitivament, vaig fer-hi els darrers retocs.

III—UNA CÚPULA QUE CAP HUMÀ NO VEU GERMANA. En la radicalitat de
l’experiment artístic hi ha la humanitat més fonda. El matí del 18 de
novembre de 2008 em vaig passar dues hores passejant per la Sala XX i
una hora assegut assistint a l’acte d’inauguració. D’aquesta
parafernàlia del poder, dues fites simbòliques que em demostraren la
lluita de MB per la seva llengua i cultura catalanes. Llegí en català
—no hi hagué traducció simultània, els traductors, al principi, es
pensaven que era francès— un text sobre l’embrió del seu treball. Crec
que sentir la paraula poètica amb accent felanitxer de MB en aquell
indret simbòlic, on només Andorra té el català com a idioma oficial, va
representar un ferm i noble llevat per una Europa dels pobles i les
cultures minoritàries i minoritzades i, també, la celebració dels 60
anys de la Declaració dels Drets Humans. Digué: «En la vivor dels
miratges, me’n record d’un dia de calor enmig del Sahel, de veure el
món regalimant cap al cel. Arbres, dunes, ases, gent de tot color…
degotant i consumint-se. Tot això, a l’inrevés, cap per avall, és la
mar, però també és una cova; la unió absoluta de contraris. La
superfície líquida de la Terra amb les seves buidors més amagades. Dins
d’aquesta mar coneguda hi podem veure diferents nivells: el fons, amb
els policroms moradors. El pla de l’aigua. La sabonera blanca. I, a la
fi, el que reflecteix aquesta mar. El que hi ha davall. Nosaltres!»
Quan el violoncel·lista interpretà «El cant dels ocells», que és la
música que tocà Pau Casals a la seu novaiorquesa de les Nacions Unides
quan se celebrà el vint-i-cinc aniversari de la Declaració, vaig sentir
un altre calfred. Un festassa de la catalanitat on llengua, música i
pintura es conjuminaven. I torna-m’hi torna-hi! La cúpula és un
calidoscopi literalement i en tots els sentits. La cúpula és tan gran
que no l’acabes de veure mai des d’un sol punt de vista. Des de cada
punt de vista veus una cúpula diferent. Em vaig ajeure al centre de la
sala i, intentat amarar-me d’una visió global, vaig pensar que en el
seu sentit abscòndit la cúpula és una gran celebració de l’individu
humà. De la mirada singular, única i intranferible de l’individu humà
amb tots els seus drets i deures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!