JOAN MIRÓ VIU EN L?OBRA I EN EL RECORD
Avui, fa vint-i-cinc anys que va morir Miró. Record que em contaren que un periodista li va demanar quina paraula diria en el moment de fer el bategot. I Miró va contestar: Merda!
Ho vaig trobar a l’alçada de la seva llegenda.
I que quan va morir Picasso, Miró li va dir a la seva dona Pilar Jucosa: Pilareta, ara ja som el número u!
Vet aquí uns mots escrits per recordar a un dels nostres homenots catalans universals: un Mestre.
UN ZOOM CAP A LA CONEIXENÇA DE MIRÓ. Aquests dies un periodista em va demanar sobre la meva coneixença de Miró. I vaig fer anar el bloc màgic dels records, la qual cosa et duu a llocs i situacions que, no perquè estiguin tapades per la pols del temps, són menys vives que les que em passaren fa un no res. Quan feia el curs selectiu, l’any 1964-65, em vaig fer amic d’una companya, Elena Gomis. La seva família era del patriarcat cultural i social barceloní més enlairat. El seu oncle, amic de Miró, l’havia fotografiat en persona i en obra a voler, com vaig poder comprovar quan anava a estudiar a ca seva, una mansió de Sarrià en què els quadres de Miró, Picasso, Tàpies i Brossa ocupaven panys de paret. Ella em va convidar també a algunes sessions del Club 49. Aquesta associació realitzava activitats diverses (concerts, conferències, seminaris, etc.) sobre l’art contemporani més avantguardista, més modern. Allò m’entusiasmava: vaig poder assistir a un concert de Mestres Quadreny a la finca La Ricarda del Prat del Llobregat, a una xerrada de Brossa a la galeria Joan Prats, a una audició dels quartets de corda de Béla Bartók a la capella de Santa Àgueda… Publicitaven els actes en unes quartilles en què a la part de davant hi havia un dibuix i a la de darerre les informacions adients. En tenc algunes en què feien servir dibuixos de Joan Miró, pintor amic i vindicat per aquests grup de persones, entre les quals destacaré Foix, Gomis, Santos, Gaspar, Prats, etc. Des d’aquí ja bot a finals de l’any 1968, quan a l’Hospital de la Santa Creu es va organitzar una exposició extraordinària per celebrar el setanta-cinquè aniversari mironià. Em veig el dia de la inauguració, amb els meus vint-i-un anyets de xitxarel·lo curiós i apassionat, contemplant la figura del pintor entre les autoritats municipals i caçant al vol la força de la seva mirada, que sempre m’havia impressionat a les fotos de Gomis. Aquella exposició va ser una festa cívica, que la seva ciutat natal, Barcelona, li dedicava com a agraïment a un dels grans creadors de la modernitat que havia treballat sense atur i sense descans. Dins l’ambient dur del franquisme allò va ser una primera gran trinxera de llibertat d’un ver supervivent, malgrat que alguns hi varen voler veure un intent de xuclament institucional del pintor.
(…)
Però perquè tothom es temés que Miró no era integrable, es va fer l’any
següent l’exposició «Miró, altre» al Col·legi d’Arquitectes barceloní,
organitzada per artistes i intel·lectuals contraris al franquisme
—Portabella, Brossa, Cirici, Tusquets, etc. En aquesta mostra
s’emfasitzava la visió trencadora, innovadora, profètica de Miró. I
allò que em va impressionar va ser la seva performance plena d’energia
i radicalitat: pintar amb graneres i ribelles quaranta metres quadrats
dels vidres del Col·legi d’Arquitectes, i quan acabà la mostra,
esborrar-los. Aquella pintura entregada i efímera, aquella acció, em va
demostrar les altres i altes capacitats sensibles d’un artista gran i
consagrat: la seva jovenesa fonda. Per sort Portabella va fer un film
de vint-i-nou minuts de duració de la pintada i la destrucció, amb
música de Carles Santos, que queda com a bell testimoni. Haver vist un
Mestre pintant és tan difícil com excitant. L’octubre de 1970 record
també una exposició històrica a la Sala Pelaires de Palma amb un text
de Jaume Vidal Alcover i un cartell que estotj com un tresor. Ja
m’acostava de cada vegada més a la persona.
&&&
EL COMPROMÍS MORAL AMB UNES IDEES REPUBLICANES I UNA LLUITA CULTURAL
PEL SEU PAÍS CATALÀ. Sabia tot el compromís moral de Miró amb la
República, el segell amb el pagès català que va fer per treure doblers
en temps de guerra i l’obra El segador que creà per al Pavelló de la
República a París el 1937. Emperò el que em demostrà el coratge, la
força i la serenor de Miró va ser quan, acompanyat de Tàpies i Brossa,
entrà a la sala del monestir de Montserrat el 13 de desembre de 1970.
En aquell indret simbòlic s’havia reunit l’Assemblea d’Intel·lectuals,
Professionals i Artistes catalans per fer una protesta, amb ressò
mundial, contra el procés de Burgos a setze membres d’ETA, que acabà
amb sis sentències de mort. La presència de Miró en aquella «reunió
subversiva» (i que desemmascarà la voluntat carnissera i dictadora del
règim franquista) va ser com si em trobàs amb l’ombra protectora d’un
avi que enllaçava les nostres lluites amb les del seu temps, amb la
seva lluita llarga al llarg de tants d’anys. Fou una il·luminació amb
la música de les vindicacions: Llibertat, amnistia i Estatut
d’autonomia. I dins aquesta mateixa lluita, l’any 1975, es va posar en
marxa el Congrés de Cultura Catalana. El president del Congrés fou
Jordi Rubió i Balaguer i el vicepresident per Catalunya Joan Miró, per
les illes Balears Francesc de Borja Moll, pel País Valencià Joan
Fuster, per Catalunya Nord Pere Posich i per Andorra Joan Martí i
Alanis. Un altre i altíssim compromís moral de l’artista en temps
difícils. Aquest cronista fou nomenat representant de les illes Balears
al Comitè Executiu del Congrés a Barcelona i Antoni Serra fou el
coordinador illenc. Aquí va ser quan vaig conèixer Miró en persona. El
lloc: la galeria Quatre Gats del carrer de Sant Sebastià d’en Ferran
Cano. Feta: crec que es presentava el cartell que havia realitzat Miró
per al Congrés amb la seva generositat sempre a punt. En un moment en
què quedàrem totsols li vaig parlar de la meva fascinació pels títols
dels seus quadres i li vaig expressar el meu desig de fer un estudi
sobre el tema. Es va entusiasmar i em va dir que comptàs amb la seva
ajuda. Va ser una epifania d’amistat que no es va poder consumar per
causes diverses. M’hauria fet feliç parlar amb el mestre pintor poeta
Miró d’aquells títols que s’inventava, que manllevava a poetes amics,
que provocava. Hauríem parlat dels poemes de Bréton a les
Constellations i de l’amic poeta Jacques Dupin (del qual ara mateix
traduesc Matière d’infini, un llibre sobre Tàpies). Hauríem parlat de
l’estat de la cultura catalana estimada i també de la mundial. M’hauria
sentit protegit per l’ombra benèfica d’un pintor savi i ètic que deia:
«Quan un artista parla des d’un país com el nostre, cruelment marginat
per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per
afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les
males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva.»
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense futur el present és difumina i el passat volàtil només resta amb alguns per acabar difuminant-se.
O caure en el classic engany de l’estampeta per bescanviar una promesa imaginària per la prosperitat real.
Joan Fuster amb l’administració dels seus silencis deia més que parlava.
El que Joan Fuster no deia però sempre ensumava amb els seus silencis davant una pressumible promesa de millora de futur del País Valencià era la següent qüestió:
Si a la segona instauració de la monarquia al Principat només podien ser un tristes nacionalistes a l’Estat espanyol. Amb el soterrament i anul.lació de gran part de la personalitat pròpia del País Valencià per l’eclipse provocada pels catalans espanyolistes principalment no hem arribat en general n’hi ha ser ni uns tristes nacionalites.
El País Valencià com a país i nacionalitat soterrat i anulat pels interesos auspiciats pels propis catalans espanyolistes com a soterradors del propi País Valencià.
Per què sabien perfectament que sense valencians no hi ha País Valencià politic que puga valdre i anulant la personaliat pròpia del País Valencià és destrueix el país i la nacionalitat valenciana i amb el foment d’aquest ex-valencianisme tot és servit en mans a l’adversari.
La percepció està feta més des d’un punt de vista de posicions més allunyades, forasteres i al.lienes.
La realitat sòl ser fer-se des posicions pròpies i que reforça la pròpia col.lectivitat.
La realitat és que els País Valencià sempre l’hem considerat com una regió o nacionalitat al igual que la del Principat a Catalunya.
La percepció al.liena auspiciada pels catalans és voler considerar el País Valencià com una terra catalana quan els propis valencians no l’han considerada mai com a tal.
Per això tot i parlar la mateixa llengua al País Valencià sempre s’ha denominat com a llengua valenciana i al Principat de Catalunya i ses illes com a catalana.
El futur és ara i hui. Si no n’hi ha present no n’hi ha futur.
I per arribar al futur, ni a que tindre cura i tindre en compte el present.
Per això a Joan Fuster li estranya la promesa d’un futur sense present.