Plagueta de Bord

Aquest proppassat mes d’agost vaig agafar La Consolante (La dilettante)[El consol, Edicions 62 / El consuelo, Seix Barral] amb una certa prevenció. Per què? Era un totxo de quasi quatre-centes planes i només havia llegit una entrevista a la Gavalda, feta per l’amic Octavi Martí, que m’havia despertat ganes de llegir-la. I va ser com entrar en una festa d’històries, de llenguatges, d’enlluernaments, de prodigis, de plers, etc. El llibre m’acompanyà pertot: a davall un pi, a la sesta, a la taula de treball, a la platja, d’excursió… No me’n podia desaferrar i alhora volia que duràs molt, que no s’acabàs mai. Quina és la clau de la seducció d’aquesta escriptura, d’aquesta escriptora? Un mixt complex en què hi ha una compenetració perfecta d’allò que abans es deia fons i forma. La seva manera de contar és d’una actualitat especial. I no és perquè hi hagi esseemaesses, e-mails, telefonades de mòbils, converses quotidianes, etc., sinó perquè un aire de contemporaneïtat amara els personatges i el seu enjòlit.
(…)
El lector se sent a la vora de Charles, aquest arquitecte jetlagós,
recordador, escèptic, tendre, llunyà, obert, encantador. I tota la
galeria de dones i homes que l’envolta, ofereix un fresc d’ara mateix
amb els problemes, les alegries, els desencants, les joies i els amors
que podem trobar al nostres encontorns. La Gavalda té una manera
menestrala de descriure uns personatges molt difícils: els nins i els
adolescents. Els pinta d’una forma magistral i aconsegueix que els
veiem, els toquem, els sentim a la vora de la nostra còrpora. I
d’aquesta manera, amb un llenguatge pensat, treballat com una obra
d’orfebreria, incandescent, ens commou. És el primer llibre que m’ha
fet plorar en molts anys. Les llàgrimes em queien, grosses, galtes
avall i per dedins tot es removia. Quin guster! Quin do té aquesta
escriptora dels sentiments més fondos, dels pensaments més fondos! I la
setmana passada, a l’FNAC de Barcelona, vaig tenir la sort de
conèixer-la. Va ser com un prodigi. És alta i prima, elegantíssima.
Anava amb vaquers blavosos, un suèter amb un escot en punxa, uns
cabells curts i rossencs, una fesomia catherinedeneuvesca.
L’enterevistaren en públic l’escriptora Silvia Soler i una periodista
de la qual no record el nom. Les seves respostes eren clares,
contudents, iròniques, intel·ligents. Em va flipar. Per què les seves
darreres obres tenen finals feliços? Una quan és molt jove li agrada
acabar amb finals desatrosos, tràgics, és una manera de fer-se notar.
Emperò ara que ja he tornat un poc vella (té 38 anys! Ha! Ha!) m’agrada
escoltar els nins. Un dia, la meva filla petita em va dir una cosa que
m’impressionà: Mumare, a mi m’agrada que le històries acabin bé, ja
basta la vida perquè les coses acabin malament. Allò em va fer pensar
molt. També li demanaren pel llenguatge i va dir que fins i tot
comptava les síl·labes de les paraules per trobar el ritme precís,
exacte. Quan les entrevistadores digueren que començava el torn del
públic ningú no demanà res. Ella va dir que oferiria una trufa a
l’interrogador, d’una palangana que hi havia a la taula, i tampoc no hi
hagué qüestions, fins que vaig aixecar el bras. Li vaig demanar per
aquest estil prenyat de mòbils, e-mails, essaemaesses. Em va dir que
això era l’air du temps, que els pares ja no parlen amb les filles de
14 anys per telèfon sinó amb missatgges escrits, que no s’escriuen
cartes sinó mails, que tot va a tota. I en acabar de contestar-me,
agafà la palangana de trufes i amb passes de princesa va anar cap a
aquest cronista, que seia damunt una pila de llibres a la darrera fila,
i em va oferir la trufa promesa. Va ser com un prodigi ver, d’aquells
de cinema, de novel·la de la Gavalda. Un llibre per regalar a la gent
que estimes de bon de veres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!