18 de desembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

ENTRECAVAR EL DOLOR DE CADA DIA

Dolors Berguedà tenia trenta-nou anys, treballava de venedora de pisos per hores, estava casada des de feia catorze anys amb Miquel Colom, advocat, i tenien una filla de sis, Marta. Aquell matí boirós i gelat, quan devers les vuit baixà al garatge per treure el golf i acompanyar Marta a l’escola Ferrer i Guàrdia, va sentir uns calfreds a l’espinada que li demostraren que estava a unes passes d’agafar una d’aquelles bronquitis inacabables. Llavors va ser quan es llançà cap a la guantera i davall aquell munt de paperum administratiu, multes i prospectes de publicitat immobiliària descobrí la capsa de camel que feia temps que hi havia amagat. Va treure una cigarreta, la va encendre amb el foguer del cotxe i xuclà com si allò fos l’oxigen que necessitava per seguir bategant. Es mirà un moment al retrovisor i es trobà amb la mirada freda, les potes de gall marcades, les ulleres fondes i un aire malaltís que feia feredat.
(…)
Amb aquella antiga polvorera lila i nacre es va donar una bona
ensalgada. Després es pintà els llavis amb un to vermell fosc. Pegà un
parell de pipades i mirà el rellotge. Era quasi la mitja i Marta
l’esperava al carrer. Va obrir les finestres i posà la calefacció a
tota. Quan anaven per la Diagonal, Marta li comentà: Mare, ja tornes
fumar? I Dolors com si contestàs a un interrogatori dels mossos
d’esquadra li respongué: No t’ho puc explicar. Ja ho entendràs quan
siguis gran. No es digueren ni un mot més fins arribar. Després Marta
li va fer una besada ràpida a la galta esquerra, sortí pegant una portada i partí depressa amb un adéu
sec. La crueltat dels nins és quasi inconcient, pensà Dolors mentre la seguia amb la mirada. I aquí va ser quan va veure
aquell home alt, amb un abric negre entallat que duia una nena rossa en
cada mà, bessones. Va tancar el cotxe amb un click i caminà cap a la
cantonada que la separava del bar Acapulco, on sempre s’hi reunien
algunes mares desenfeinades o que aprofitaven per fer un poc de
safareig. Dolors es moria de ganes de demanar noves del pare de les
bessones. Emperò només es va trobar amb la divisió d’opinions entre
Lali, Rosa, Pepa i Montserrat, sobre el seu retorn al vici nefand. Dos
a dos. L’endemà va baixar un poc més prest al garatge per poder fumar
un altre camel d’amagat. Li digué a Marta que baixàs a les vuit i
quart. Aquella estona de solitud entre cotxes i pudir de benzina i
humitat la va deixondir. Marta li havia contat tot a Miquel i el vespre
havia estat un infern. L’endemà Marta no li va fer cap comentari de
l’olor a tabac. En acompanyar-la a l’entrada del col·legi el va tornar veure. Avui
anava amb un vestit gris i una corbata amb cavalls. Dolors ensumà la
bafarada d’aigua de colònia: un deixant seductor. La va reconèixer, era eau sauvage de Dior. Li recordava l’adolescència i un novio dandy que es deia George. I
així passaren onze dies en què mare i filla arribaren a un estatus de
complicitat tabaquera. Onze dies en què Dolors, a empentes del desig,
havia decidit que volia conèixer aquell home que ocupava els seus
pensaments les millors hores del dia. Aquell desconegut l’havia feta
sentir alguna cosa de bell nou. Semblava mentida. Era una morta que havia ressuscitat.
Era una dormida que s’havia despert. A través d’una confidència
d’Angelina, una de les més xafarderes de les mares fumadores, va saber
que ell era oftalmòleg i tenia una consulta molt prestigiosa a la
Rambla de Catalunya. Trobà una solució: li escriuria una carta. No
s’havia atrevit a dir-li res cap ni un dels matins. Perquè, si almenys
fumàs. Però estava segura que no desprenia tuf de tabac. I el nas de
Dolors era de primera. Tancada al bany va emplenar tot un foli amb
lletra grossa i clara: li explicava que era la desconeguda que, a la
porta de l’escola, se li havia acostat tres vegades i l’havia mirat
intensament. Li confessà que tenia ganes de conèixer-lo, però que, en
la seva timidesa innata, no s’havia atrevit a dir-li res. Al comiat li
demanava que telefonàs aquell mateix matí al seu mòbil, 630837246,
entre les deu i les deu i mitja. Va somniar en el pare de les bessones.
I a l’aixecar-se li entrà una frissança horrible. Va renyar Marta
perquè anava massa poc a poc. Es va rompre una ungla amb la torradora.
Lladrà a Miquel. Quan baixava amb l’ascensor cap al garatge es fumà un
cigarret amb desfici. Deixà la cabina plena de boira. Quasi tingueren
un accident en un semàfor. Marta partí enrabiada i no la besà. Dolors
el cercava i no el veia. Passà temps i temps. No era possible.
Finalment quan ja tancaven la barrera els va veure venir. Caminaven depressa, ell duia un
xandall negre i un tabardo de pell girada. I només anava amb una de les
bessones. Quan passaren pel seu costat Dolors li va entregar la carta
amb un somriure i va fer mitja volta ràpida. Ara són les deu en punt.
Dolors fuma com una camionera dins el bar Can Caçà del carrer Casp i
espera, l’espera és essencialment femenina deia la Rodoreda, que no es
considerava gens feminista, sí, Dolors, embolicada de fum amb el mòbil
dins la mà esquerra i el camel a dreta, espera la telefonada que pot arribar en qualsevol
moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!