Escrit dins el batecs de la llengua, dins els seus tactes i estremiments…
LES COSES VIUEN MÉS QUE ELS HUMANS
Aleix conduïa a poc a poc el seu escarabat negre nou de segona mà per aquella carretera plena de corbes perilloses, ben tancades, que anava de Sóller cap a Lluc. Després de la darrera tempesta l’aire era tan net i transparent, que es veia el capcurucull de puig Major com si el poguessis tocar amb la mà. I aquells boscos d’alzines d’un verd fosc lluent que entapissaven els vessants de les muntanyes, l’entusiasmaven. Aleix tenia vint-i-un anys i des del sis havia escalat per aquelles serralades. Sí, als sis anys justs va ser quan son pare, Marc, havia descobert aquell casetó ruïnós encaramellat en un turó des d’on es dominava tota la vall de Sóller i la mar gran. El casetó amb el pas del temps s’havia convertit en una mescla de casa de pagesos axaletada, sobretot per aquella piscina rectangular on havia après a nedar de petit i per la pèrgola plena de rosers entorcillats des d’on contemplaven tot un catàleg de postes de sol. Ara, després de la separació, aquesta casa batejada Son Solponent se l’havia quedada sa mare, Àngela, que havia decidit que hi viuria. «M’anirà bé una temporada llarga fora del món, com a de clausura. Podré fer traduccions tranquil·la, convidar les meves amigues i quan volgueu pujar, Rosa i Aleix, sempre tendreu un lloc a cobri.» El pis familiar de la plaça Fleming, on habitava, era del seu pare, un fotògraf de publicitat. Per Aleix el trencament dels seus pares va ser una sorpresa que el deixà xocat. «M’havia enamorat d’Eugènia, anava boig darrera ella sense gaire èxit, pensava tot el temps en ella, la somniava, em volia casar i, de cop i volta, ens reuneixen mumare i mon pare a la meva germana i a mi per comunicar-nos la notícia: es divorcien. No ho podia entendre!» A la casset del cotxe sona una cançó, «Your love is the place where I come from», d’un grup antic que l’enfolleix, Teenage Fanclub. Aquesta fou la cançó que escoltaren Eugènia i ell mentre pegaven el primer pinyol dins aquest cotxe, feia una setmana. Aleix no s’havia aturat d’escoltar-la i cada cop que la sentia li pujava una erecció suau. El motiu d’aquella anada intempestiva a Son Solponent era per contar a sa mare la feta. Emperò quasi a punt d’arribar li pegava una certa recança: «Quan mumare encara té fresc tot el trull dolorós de la separació, vaig i li amoll que em vull casar. Però, em vull casar? N’Eugènia estudia primer de biològiques i a mi em queden dos anys per acabar informàtica. De què viurem?» Va baixar del cotxe per obrir les barreres i va veure sa mare que collia figues enfilada en una escala i que movia un braç fent-li senyals de salutació. En entrar a la casa, Aleix va quedar bocabadat. Tots aquells quadres fets amb fotos del seu pare havien desaparegut, substituïts per marines i natures mortes. El chesterfield de pell marró no existia i en el seu lloc hi havia un gran sofà de color violeta, que era el to general dominant. «T’agrada el nou look de la casa? He tret tot allò que em pogués arrossegar cap al passat. Les coses duen aferrada més història que els humans. Són estances de records. Cal fugir dels paranys.» Aleix mirava els ulls blaus grisos lluents piquetejats de puntets daurats de sa mare i començava entendre els abismes que es poden crear entre una dona i un home. La seva cambra estava igual: Aquell dibuix seu de quan era petit amb el pi del mirador dels Coloms, que Àngela li havia emmarcat, el seu primer mac que semblava una capsa de mistos, una panoràmica de la platja de Formentor que li havia regalat son pare, les prestatgeries amb novel·les negres que el feien tornar beneit, una Història Universal de les Xifres, una enciclopèdia sobre el cervell, el vell diccionari Fabra, un lector de compactes, uns cascos, tot de discos i disquets amb programes informàtics obsolets. «He de fer dissabte. D’ençà que s’han separat, tot està com asimètric, desequilibrat, rar. No me n’havia temut d’una forma tan clara, tan trista.» Aleix partí cap al bosquet, el seu refugi. Hi havia moltes de mates cremades per la sequera, els pins marronejaven, emperò el seu, el Vell Profeta, amb l’engronsadora i la cabanya, s’aixecava alt i majestuós. Va fer un alè mentre s’asseia a la post i començava a gronxar-se amb tota l’ànima. Àngela va decidir sopar a la pèrgola. I com que era molt detallista, va posar una taula amb unes estovalles de fil cru, un ikebana espectacular al centre, dos canalobres de vidre de Murano i una vaixella de sargadelos, comprada en un viatge juvenil d’estudis. Dins la tebior de l’aire de la nit, amb aquella vichyssoise deliciosa, les albergínies farcides, un gelat de mandarina i el gustós ànima negra, Aleix contà a sa mare el festeig amb Eugènia, la seva fuitor i aquella feta inoblidable. Àngela li demanà si tenia alguna foto d’Eugènia. I Aleix partí cap al cotxe, i dugué un plec de retrats digitals que havia fet fer en paper, i els començà a mostrar a sa mare sense témer-se que molt prest apareixeria una imatge del seu pare amb Cris, abraçats, en la darrera excursió que feren al Trenc. «No m’havies dit que ton pare també té al·lota», mormolà Àngela amb els ulls que li espirejaven d’estrelletes daurades dins la claror de les espelmes que s’estingien.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira la molsa que taca el crivell de la figa que sura a la portada.
Potser està bavada pel desig,
rovegada pel delit,
arrossegada pels carreranys de l’entrecruix
Joanaina Togores d’Ayamans (tota teva, tova i àcima)