Ahir, onze de desembre de 2008, feia noranta anys i un mes que acabà la primera guerra mundial. Com a recordatori d’aquesta catàstrofe feta pels humans — i com a símbol de lluita sempreseguida contra la guerra— reproduesc uns poemes de Wifred Owen, mort en la guerra el 4 de novembre de 1918 als XXV anys, una setmana abans de l’armistici, magníficament traduïts per l’amic poeta Nicolau Dols. Gràcies!
La Universitat d’Oxford té un arxiu digital extraordinari que s’avé amb el dia d’avui, el dia després: The First World War Poetry.
La misèria i la grandesa, la tendresa i l’horror de la guerra
troben en Owen l’expressió de la més noble poesia. «La poesia és un
sondatge de la vida», escriví Martin du Gard. Definició exacta per a
Rilke, per a Owen.
MARIÀ MANENT
What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles’ rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,–
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls’ brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Qui planyerà els qui moren a grapats?
Tan sols l’enuig brutal de l’armament,
sols l’espetec dels rifles sincopats
pot dir apressat un fúnebre lament.
Cap burla; cap campana ni cap rés
els planyin ni dels chors cap crit de dol, —
chors folls, punyents dels cossos llastimers
i trompes tot cridant al trist redol.
Quines candeles els diran adéu?
Als ulls dels nois, i no a les seves mans,
els sagrats comiats seran brillants,
tindran com a mortalla els fronts de neu
de les noies; per flors la tendra espera,
i un portelló que es clou per llum darrera.
1914
(…)
War broke: and now the Winter of the world
With perishing great darkness closes in.
The foul tornado, centred at Berlin,
Is over all the width of Europe whirled,
Rending the sails of progress. Rent or furled
Are all Art’s ensigns. Verse wails. Now begin
Famines of thought and feeling. Love’s wine’s thin.
The grain of human Autumn rots, down-hurled.
For after Spring had bloomed in early Greece,
And Summer blazed her glory out with Rome,
An Autumn softly fell, a harvest home,
A slow grand age, and rich with all increase.
But now, for us, wild Winter, and the need
Of sowings for new Spring, and blood for seed.
Ha començat la guerra: ara l’hivern del món
en si mateix es tanca amb mòrbida foscor.
Centrat damunt Berlín, un horrible fibló
capgira tot Europa i tota la confon,
eixalant el progrés. Plegats o trencats són
tots els penons de l’art. Gemega la cançó,
Ve fam de pensar i creure. Minva el vi de l’amor.
A terra el gra es podreix de la humana tardor.
Perquè després que a Grècia florís la primavera
i que l’estiu regnàs a Roma gloriós,
arribà la tardor, festa de segadors,
una edat de grandesa, i rica amb esponera.
I ara ens toca patir l’hivern cruel, refent
la primavera nova amb sang com a sement.
FUTILITY
Move him into the sun –
Gently its touch awoke him once,
At home, whispering of fields half-sown.
Always it woke him, even in France,
Until this morning and this snow.
If anything might rose him now
The kind old sun will know.
Think how it wakes the seeds –
Woke once the clays of a cold star.
Are limbs, so dear achieved, are sides
Full-nerved, still warm, too hard to stir?
Was it for this the clay grew tall?
– O what made fatuous sunbeams toil
To break earth’s sleep at all?
Arrossegau-lo cap al sol –
A casa el despertava abans gentil,
parlant-li fluix dels camps a mig sembrar.
El despertava sempre, a França i tot,
fins avui de matí i aquesta neu.
Si hi hagués res que el fes llevar just ara
segur que el bon sol ho sabria.
Així com desperta llavors
d’un estel apagat dreçà l’argila.
I aquests membres preuats, els costats tebis,
plens de nervis, no sap com despertar-los?
És per això que el fang hagué de créixer?
–Què féu que els raigs de sol porfidiassin
per treure la terra del son?
When late I viewed the gardens of rich men,
Where throve my darling blossoms plenteously,
With others whose rare glories dazed my ken,
I was not teased with envious misery.
Enough for me to see and recognize;
Then bear away sweet names upon my tongue,
Scents in my breath, and colours in my eyes.
Their owners see them die: I keep them young.
But when more spacious pleasances I trod,
And saw their thousand buds, but might not kiss
Though loving like a lover, sire, and God,
Sad was the yearning of my avarice.
The rich man gives his parting guest one bloom,
But God hath vouchsafed my meek longing – whom?
Veia florir als jardins dels potentats
per a alegria meva flors ufanes
entre la glòria de secrets sobtats,
i no em deixava dur d’enveges vanes.
Em basta veure-les, saber-ne l’aire:
m’omplen la boca amb noms de dolçors toves,
amb els colors els ulls, l’alè amb la flaire.
L’amo les veu morir: jo les veig joves.
Quan he estat en jardins més grans encara
amb tantes flors que no he gosat besar
ni com a amant ni com a déu ni pare
s’ha fet sospir el meu desig avar.
L’hoste del ric se’n du una flor en partir,
Déu a mi em dóna un llanguiment – per qui?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
emocionants!