UN POEMA DE SEBASTIÀ PERELLÓ
Surt al número 91 de Reduccions: una revista espurnejant de versos i de sagetes verbals.
Aquest poema de S. P. apareix a la plana 46.
En un dia gris perla, fredós i vora el foc, aquests versos m’han fet molta de companyia.
Bades la boca al vent.
S’escampa la lletra però no saps la veu.
Esser just aquí t’escanya.
La pols i les arestes.
La set fosca de qui no diu res i s’estufa.
La gola seca. La llengua eixuta. La pell
que ja no és pell. Feta un pergamí.
Un poc perhom. Quina murga!
El temps i la llavor.
La canya que no sona.
Mostra-ho.
Ningú no diu res. L’era deserta.
La veu—de lluny—que no s’acosta. Que no
arriba. Només torna.
I torna qui no se’n va.
Vés-hi. Li has de sortir a camí.
Has de sortir de botador.
I no li has de fer ombra.
El rosec que s’ofega
aprèn a callar però retura.
De reüll mira per l’espitllera.
La ratlla, de sol, que ha de passar.
Traspunta una veu que no tem les cendres.
L’home que fa traus fa la seva via.
Darrera, darrera, nial,
el mussol tapa allò que no és mostrador:
la veu prescrita. El lloc pur.
Però en el no dir no hi ha repòs
i t’envies la saliva.
(Imatge d’Oliver Messel)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ecrire, c’est aussi ne pas parler. C’est se taire. C’est hurler sans bruit. De la teva estimada Duras. Però per ventura cal llegir el teu text d’avui, la teva Darrera, i aprendre que hi amagues una poètica: i cal parar-hi esment perquè passes i ja ets en un altre lloc i ets aquest manera VOLÀTIL I PROVISIONAL, DE FONS: PRÀCTICA DE L’INSTANT, DE L’EVANESCÈNCIA, BASTEIXES ARQUITECTURES TRANSITÒRIES DESMANTELLADES UN DIA PER L’ALTRE, EIXORQUIA LITERÀRIA, EL SENSE FILLS. Perquè desregularitzes, no escrius mai a peu pla, ets reactiu a l’esdeveniment, de la nimietat, en treus el detall imprevisible. Perquè amb el anys has après allò que deia Bosquet: ecrire c’est penser contre soi. Sempre la teva cara més desconeguda.