Plagueta de Bord

La primera vegada que vaig veure i viure conscientment Menorca, sabia que entrava en una illa jardí on els paisatges i els pobles, el patrimoni arquitectònic i la vida social, la història i el saber, les indústries i els ports, les veus i els ressons, la cultura antiga i la d’ara mateix, totes riquesa i densitat, formaven un mix singular i seductor, una atmosfera que no m’aturava de respirar amb les fruïcions més fondes de l’esperit. Aquesta frase, que intenta concentrar una primera impressió, és la mostra dels fragments on dic, en un desordre endreçat, el meu amor a Menorca amb dues exploracions del record amb el meu subjecte com a protagonista.
(…)
Cavall a Ciutadella (1950). El cavall marró fosc, des de la panxa per
amunt, vist de perfil, ocupa el primer pla. Damunt la seva espinada hi
ha un nin de bolquers, grassonet i cara de lluna, amb rínxols d’or que
somriu sostingut per un pare de cabells arrissats i cara d’home bo. Al
fons, la costa de Ciutadella. Devia tenir tres anyets i mon pare i
mumare feien, per un atzar lligat amb els eterns concursos de trasllat,
costura a una graduada. La foto és en blanc i negre. Crec que aquell
curs que vaig passar a Ciutadella, i del qual només em vénen al cap les
converses dels meus pares quan ja era gran, va ser decisiu per a la
meva consciència del llenguatge, de la llengua catalana. Sentir el
menorquí em va eixamplar les músiques de l’idioma, em donà un
vocabulari nou i tot un conjunt de frases desconegudes que
m’alimentaren, que em formaren, que m’enriquiren de lletra viva. Per
què ho sé? Per l’experiència de parlar i llegir menorquins. El bouquet
de la veu, el perfum del fraseig, els tresors del lèxic: aquella
llengua clara, esquitxada d’anglicismes i francesismes com gemmes
rares, aquella calidesa sonora fins i tot quan la violència l’encén,
aquell cantet amb so de mar i de fillet, de lloc i de Francesc de Borja
Moll, m’atrapà per complet.
Honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB) de Fernando
Rubió a Maó (1992). Aquest savi menorquí, que era alhora recercador
científic, creador d’una indústria farmacèutica mundial, mecenes de la
cultura i liberal il·lustrat, de l’avior dels d’Oleo, els d’Orfila i
els Guàrdia, el vaig conèixer al seu casal de Montgofre Nou, la
possessió situada al centre de l’albufera del Grau, un paradís intocat,
salvat. Em deia: Menorca és un indret definit per l’aïllament: una
característica que defineix pregonament la seva personalitat. Les illes
Balears han viscut massa temps amb unes relacions enterbolides per la
gelosia. I Nadal Batle, el rector, li responia remarcant l’absoluta
equidistància de Palma a Maó, de Palma a Ciutadella i de Ciutadella a
Eivissa. I també, que la UIB volia que quedàs clar que formam part de
la mateixa petita pàtria, un poble que ha perdut personalitat, que no
té quotes d’autogovern i que vol recuperar dignitat, riquesa i més
felicitat per als seus ciutadans. Uns dies feliços que em recordaren
una perduda història d’amor a Macarelleta. Saviesa i amor plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!