Plagueta de Bord

M’aferraré a la
cronologia per fer peu i ordenar un poc els fets. Octubre de 2007. En un estudi
en el si del Palau de les Nacions de Ginebra, Miquel Barceló (MB, des d’ara) em
mostra les maquetes de dues cúpules d’uns dos metres de diàmetre penjades del sostre.
Hi veig el tema i els elements de la seva sèrie Marejadillas, uns quadres del 2002 en què la pintura feia estalactites petites i
quan les miraves fent una semicircumferència, canviaven de tons i colors. Per
les parets hi ha plànols de la cúpula real de la sala XX, un casquet esfèric
d’acer i alumini de mil quatre-cents metres quadrats. MB m’explica que és una
estructura radial feta amb tirants metàl·lics i set-centes trenta-set peces
d’aerolam, el material amb el qual es fabriquen els avions. Aquest casquet
còncau es fonamenta en una base cilíndrica de ciment armat a dotze metres del
sòl. I la cúpula pot sostenir un pes de quaranta-cinc tones. 
(…) 

Quan escal la bastida de quaranta metres de diàmetre i puj a la plataforma situada a uns sis metres del centre del mig ou, qued bocabadat i empetitit: allò és immens, grandiós. MB ha fet proves en diversos indrets, taques de pintura, degotissos diminuts, marques de color, bastides accessòries. MB fa feina amb un equip d’unes vint persones (assistents, estudiants d’art, informàtics, químics, enginyers, manobres, etc.). MB té problemes amb pintures i resines per fer les estalactites. Fa servir pasta de cel·lulosa. Construeix màquines. Tot són proves i experiments. MB cerca resoldre el repte. Ho faré fent-ho. La bottega —clàssica i barceloniana— ja està muntada i funciona. Desembre de 2007. Un nou col·laborador, Ramon López, fa proves amb una resina araldite fusta que serveix per fer prototips d’automòbils. És un pasta com de pa o xiclet, bona d’obrar, i que fa caramells, degotissos, estalactites amb formes orgàniques. MB ha trobat la solució. I l’obra avança a gran velocitat. Gener de 2008. Torn a Ginebra. Quan arrib a la plataforma, qued de bell nou bocabadat. Allà hi ha el sostre bombat de les coves mallorquines. Allà hi ha una mar plena d’ones, allà hi ha el renaixement dels colors. Estalactites de tota casta i condició (d’uns centímetres a dos metres, alguns cortinatges fets amb una ànima de fibra de vidre), grans plaques d’aerolam esclafades i deformades són com forats negres, i zones, que MB anomena «calmes», sense res: tot pintat amb vint-i-vuit castes de pigments diferents i lluminosíssims. MB em diu que les estalactites estan assegurades amb sis mil cinc-cents cargols. Els pigments —cinquanta quilos de cadascun d’uns trenta pigments diferents i vint mil quilos de pintura gris llunar— els hi ha subministrat el fabricant Dr. Kremer, que ha visitat l’obra i ha regalat a MB mig quilo d’un pigment caríssim: la porpra clàssica, feta a partir de milers de mol·luscs. MB fa feina fins al 24 de maig, quan arriba la màquina italiana marca Moro de «cua de porc», fabricada especialment per bombar petroli cru, que dispararà mil litres de pintura per minut. Durant quatre dies MB sembrarà vint tones de gris glacial al cel endegotissat. MB sembla un astronauta amb un brollador de pintura. El 28 de maig de 2008 pega les darreres granerades i dóna l’obra per acabada. 18 de novembre de 2008. La inauguració. Qued bocabadat. I també, tan bé, feliç: levit. Quan contempl la cúpula, cada moviment meu és una ona, cada pas una constel·lació, cada mirada una perspectiva. M’ajec al centre de la sala: Barceló ha creat un firmament propi de vertígens: covamarcel. Bategador i indescriptible!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!