CONTE DE PROBLEMES DOMÈSTICS
Grenlàndia obre portes i finestres a la independència. El 75,54% ha votat a favor de més autogovern respecte de Dinamarca. Els habitants de Grenlàndia van aprovar el proppassat dimarts en referèndum d’ampliar l’autogovern respecte de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El ’no’ ha obtingut un 23,57% en una consulta en què van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l’esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlaments de Nuuk i Copenhaguen, però les diferents forces polítiques s’han posat d’acord a respectar-ne el resultat. El nou estatut entrarà en vigor l’1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l’autonomia grenlandesa. El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d’acord en l’augment d’autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d’Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l’economia del país, que actualment viu de la pesca i dels ajuts del govern danès.
LA MARE GRENLADESA DE LA MARE DE LA PORTERA
(…)
Maria Esperança sempre havia tingut la mà trencada amb les porteres de
Barcelona i especialment amb la de la casa de l’àvia materna, Elisenda
Gironès i Salomó (aquell segon cognom de Salomó sempre l’havia
fascinada), que vivia a Passeig de Sant Joan a dues passes del monument
a Mossèn Cinto Verdaguer. Maria Esperança estudiava tercer de filologia
catalana a la Universitat de Barcelona. Sa mare li deia que allò era
tirar els diners a mar perquè amb aquella carrera acabaria de sense
sostre i demanant caritat a la porta d’una església. Hauria d’haver fet
arquitectura com la seva cosina Mariví, perquè aquestes sí que es
forren. Emperò a ella li agradava escriure i no s’havia atrevit mai a
confessar-ho a la seva família, que consideraven els artistes com uns
altres morts de gana. La seva amiga coral, Muntseta Navarro, estava
tancada en el rectorat universitari per protestar contra el Pla de
Bolonya. Emperò ella sabia la veritat. S’havia enrotllat amb Sergi
Dalmau, que era un dels líders d’antibolonyeria, i no es desferrava del
seu costat ni de dia ni de nit perquè l’envoltaven unes hienes que se’l
volien cruspir en qualsevol moment. Maria Esperança no era gens fan de
Sergi, a qui trobava masclista i violent. A Muntseta la tractava com
una criada, abusava emocionalment d’ella sempre seguit humiliant-la en
públic, fent-la sentir culpable per no res, enfonsant-la en qualsevol
ocasió. Però Muntseta estava penjada com una mona i ho consentia tot.
Segurament a hores d’ara ja s’hauria convertit en la primera esclava de
l’harem de Sergi. Feia un moment li acabava d’enviar un essaemaessa pel
mòbil: Tots junts vencerem i No serem moguts. Aquestes eren les
consignes tòpiques que ell devia xisclar en les assemblees. Maria
Esperança havia decidit que aquell matí sense classe es dedicaria a
visitar donya Simona Calixtra, l’àvia de la portera actual de la casa
de la seva àvia Salomona com la batejà de petita. Aquella dona de més
de noranta-cinc anys era per a ella com una sibil·la que coneixia el
passat, el present i el futur i tenia la capacitat de fer amb aquests
temps combinacions malabars. Feia estona que volia escriure una
novel·la curta amb els seus records d’infantesa i col·locar donya
Simona en el centre del relat com la Dea que mou els fils de les
marionetes. Li entusiasmava la seva simplicitat, aquell posat de dona
beneita que la sap molt llarga davall davall. La veia com un personatge
fugitiu amb el seu vestit negre, un poc demodée de dona de barri, amb
aquella innocència de beneitona que li feia dir a la seva néta: Maria
Esperança, no puc entendre com parles amb l’àvia, tu, que ets una noia
intel·ligent i estudiada conversant amb una vella boja i ignorant.
Això, o alguna cosa semblant, deia la Salomona que tenia un cervell de
mosquit i l’únic que sabia fer era empimpollar-se amb un maquillatge
exagerat per als seus anys i sortir amb tres amigues tan lloros com
ella per anar a prendre xocolata amb ensaïmades al carrer Petritxol.
Maria Esperança sabia que donya Simona era la que coneixia les
respostes davant la crisi i el caos, la que està decantada i no
participa en l’estafa general. Per això quan la va veure asseguda en un
balancí rere els vidres modernistes d’aquella entrada plena de roses de
porcellana va tenir una alegria tan gran que l’abraçà llargament. I que
no té fred aquí? Fred? Fred? No diguis disbarats! Fred, amb aquesta
calefacció d’infern. No hi puc viure amb aquest foc que m’infla i
m’infla com si fos un globus d’aquells que duia de nina petita. A més a
més no saps que els meus avantpassats vénen de Grenlàndia? Maria
Esperança va badar uns ulls com dos plats de ceràmica valenciana. I
llavors donya Simona es va posar a contar la festa que havia fet quan
per la ràdio havia sentit que els grenlandesos avançaven un munt de
passes més cap a la independència dels danesots. Perquè donya Simona, i
això crec que no ho sabia ningú de la seva família, era més
independentista que els d’Esquerra Republicana. Saps com ha anat? Els
grenlandesos són molt vius, i molt treballadors, no diuen a ningú que
davall el gel hi ha el petroli. Xusssst! Muts i a la gàbia! Els
danesots els ho robarien tot. No són com nosaltres. Mira, mira. No els
veus, Maria Esperança? No veus aquest desgavell? No veus els rius de
merda que hi ha davall el passeig? No veus la merderada que baixa cap
al port? No veus tot aquest merder que ens envolta per totes parts? No
t’adones que vivim sobre la merda? Així som nosaltres els catalans,
tous, tous i mandrosos. I així no anirem enlloc ni arrabassarem la
independència. Ai! Filleta meva, on és la rauxa? De què ens ha servit
tant de seny? Només veig aquesta xarxa de torrents merders arreu arreu.
No sents la pudor? Sentir la pudor de la pròpia merda és el pitjor que
hi ha. Has d’anar amb compte, nineta, compte que no t’arrosseguin! I
Maria Esperança l’escoltava flipada mentre ella s’engronsava i cantava
la cançó de hip hop més gevi que us pugueu imaginar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot i que jo no visc sota les circunstàncies de Maria Esperança. El que ja no he pescat és, si la seva avia era la que li parlava o de fet, s’havia mort… però és que avui, només em trobo que casualitats. Merce Rodoreda és o era pastada a la meva avia i el barri que descrius, era on vivia jo de petita… on viuen actualment els meus pares… i no sé… que m’he deixat endur pel teu relat… Preciós però molt trist.
També t’he clicat pel títol “Conte de problemes domèstics”. Jo he pensat que en podria fer un. He passat una setmana de conte, però de conte infernal o hivernal.
Salutacions cordials