Plagueta de Bord

TORN I RETORN A GINEBRA
El llac Léman davant Le leopard, un piano-bar glamurós —lleopards en escultura, en quadre, en pell a la barra de fusta fosca com les prestatgeries de les parets plenes de llibres de bon de veres, taules en forma d’un caramull de llibrots, sofàs chester de pell color tabac, vint euros la copa— als davalls de l’hotel d’Anglaterre on, la nit del devuit de novembre,  brindàrem amb en Miquel per a l’endemà: per la cópula de la cúpula.
El llac Léman vist rera els grans vitralls i els cedres del Líban de l’antiga Societat de Nacions amb els Alps nevats al fons.
El llac Léman, un mar interior vora el que passejaven i discutien Mercè Rodoreda, madame Prat, —abric beix i llarg fins als turmells, cabells onats al vent— i Armand Obiols —vestit grisós de llaneta, corbata negra i blanca— com si allò fos el Moll de la Fusta i ells dos enamorats que les han passades putes i n’han vist de tot color.
El llac Léman ple de boires i de fondals i de peixos grisos. I d’història: els romans i el sacre imperi i Calví i els hugonots i  el Roine dividint la ciutat en dues parts amb els cignes blancs que demanen menjar als vianants i les turbulències de l’aigua corrent, corrensos verdosos i glacials.
He fullejat Els escenaris de la memòria de Castellet i m’he trobat amb un fragment colpidor de la visita del crític a l’escriptora el 1973 al número 19 de la rue Vidollet, pocs mesos després de la mort d’Obiols a Viena.
Llegiu amb cura i a poc a poc:
(…)
FOTO D’AGUSTÍ I ANTÒNIA TORRES
«Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba. He tornat intermitentment a Catalunya aquests darrers anys. Sota el franquisme tot m’ha semblat embastardit i perdut. Tanmateix, amb mi vivia un escriptor català que llegia el que jo escrivia, que m’ho comentava llargament i que em feia totes les observacions que pot fer un lector Intel.ligent. Els altres no els conec, no els he conegut mai i, encara que en cap cas no els rebutjo, sinó que els estic agraïda, són persones anònimes,, como ho sóc jo per als autors que llegeixo. No tinc ni la vanitat ni la necessitat dels autors d’èxit. No t’estranyi que per a mi Catalunya, finalment, hagi quedat reduïda a aquesta cambra. D’altra banda, sóc una dona, una dona de les d’abans, vull dir: ja saps que no sóc feminista. Aixó vol dir que m’han ensenyat que una de les condicions bàsiques de la feminitat és esperar. D’una dona embarassada en diuen que “espera”. També “esperen” les flors, i d’aquí la fascinació que em produeixen: és el “quiet poder de les flors” del qual parlaré alguna vegada, és a dir, l’essència de la feminitat, el quiet poder de les dones, que també en tenim, i molt! Tot el decurs del temps d’una dona és esperar. I jo escrivia esperant que tornés l’Obiols…Escrivia novel.les o contes, perquè si escriure és com passar un mirall al llarg de la vida, a mi m’agradava passar-lo, mantenir-me al darrera. Darrera el mirall hi ha els somnis, i jo tinc la impressió que tot el que he viscut ho he somiat: potser per això els meus personatges són una mica flotants i potser per això en els meus llibres surten tants àngels»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!