15 de novembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

CONTE DE “PROBLEMES DOMÈSTICS”

NOTÍCIA: Brega sense precedents al Sant Sepulcre de Jerusalem. Monjos i fidels ortodoxos grecs i armenis acabaren a cops. El desencadenant fou que la comunitat armènia denuncià que no es respectaven els seus drets. Una dotzena de monjos i de fidels ortodoxos grecs i armenis acabaren a bufetades al Sant Sepulcre de Jerusalem quan es preparava la festivitat de la Creu, una cerimònia en què la comunitat armènia commemora el quart segle del descobriment de la creu sobre la qual Jesús fou crucificat. Els implicats estaven tan encesos que fins i tot fou necessària la intervenció de la policia per sufocar l’incident. Segons va explicar Miki Rosenfeld, portaveu de la Policia israeliana, una força de quinze agents hagué de desplaçar-se al lloc sant per acabar amb l’enfrontament i dos homes, un de grecocristià i un d’armeni, van ser detinguts i interrogats. La disputa es va iniciar quan els grecs van acusar els armenis de no reconèixer els seus drets en el sant lloc, mentre que els armenis acusaven els grecs de violar una de les seves cerimònies tradicionals. L’església, ubicada a la via Dolorosa de la ciutat vella de Jerusalem, acull la Pedra de la Unció i el Calvari, considerat el lloc exacte on es dugué a terme la crucifixió de Jesucrist, i el Sant Sepulcre, on fou estotjat, fet que el converteix en un dels llocs més sagrats del cristianisme i centre de peregrinació per a fidels de tot el món. Està custodiat per catòlics, ortodoxos grecs, cristians armenis, coptes i siríacs, i les tensions són freqüents entre ells.

EL VIATGE A TERRA SANTA DE LA SENYORA MARIA RAMALLETS

(…)

Maria Ramallets era una senyora mallorquina d’Inca que des de nina
petita havia desitjat visitar els llocs on va viure i morir el bon
Jesús. Casada amb Macià Fontdemora, havien tengut només un fill que es
deia Marc. Maria Ramallets, gràcies a la feina del seu home que era
mestre d’obres, va poder dedicar-se tota la vida a ser mestressa de
casa i pujar el seu Marc, que va anar estudiar de metge a Barcelona i
es casà amb una empordanesa que nomia Rosa Bàrbara amb la qual tingué
dues bessonetes, Marta i Maria. La vida de Maria Ramallets va ser una
bassa d’oli fins que, de sobte, mentre dormia, com un ocellet, es va
morir el seu home Macià de vuitanta anys. Ella tenia només seixanta-nou
anys i després de plorar-lo com tocava començà a reverdir i realitzar
el que ell no li havia deixat fer mai: viatjar. Passà temporades a
Girona, on Marc i Rosa Bàrbara tenien un xalet vora el riu Onyar i on
ella es cuidava de les bessones. Va visitar París, Berlín, Venècia i
Roma amb la seva amiga coral, Mercè Riudavets, també viuda de fresc, i
s’ho passareen en grande. I per celebrar el seus setanta anys va
organitzar amb Mercè i una altra amiga, Xima Rossillo, també viuda
granadeta, un viatge a Terra Santa. No escatimaren res: vol en primera
classe, hotel de cinc estrelles i tots els itineraris turístics de
Jerusalem i encontorns. Emperò allò que no passa en un any passa en un
segon. I vet aquí la feta. Maria Ramallets parla per telèfon amb el seu
fill Marc: «Ai, fillet meu, estimadet de la meva vida, no passis ànsia,
no passis gens de pena que ja ha passat tot i estic més bona que un gra
d’all. Què quina l’he feta? Ja hi tornam esser. No he fet res pus que
ser una bona cristina i voler anar a veure el lloc on el bonjesuset va
ser crucificat i on l’enterraren. Na Mercè i na Xima estaven
escotorrades i varen dir que aquell dematí quedaven a l’hotel. I jo,
cametes lleugeres, vaig agafar un taxi perquè em dugués a prop de la
basílica del Sant Sepulcre. Aquí tot l’any pareix carnaval perquè hi ha
modelets de tota casta, forma i color. Tenc els ulls quadrats. I hi ha
músiques, soldats i resos arreu arreu. El Sant Sepulcre és un petit
edifici que s’alça enmig d’una rotonda-entres a una salota anomenada la
càmera de l’Àngel on hi ha el tros de pedra on posaren el Crist jacent.
Allà hi havia uns capellans grecs ortodoxos tots vestits de blau cel.
Un capellà d’aquests untava la pedra amb oli de lli. Vaig veure que
tres velles remugues totes vestides de negre ala de mosca amb mocadors
pel cap s’hi tiraren damunt en picat, tregueren uns paque ts de klínex
i començaren a torcar la pedra i escórrer el líquid dins unes botelles
de plàstic. Era de veure. No me’n podia avenir. Quan ja havien fet
dissabte una altra vella que esperava fins que aquelles baixaren va
treure d’un bossa de plàstic una botellota de colònia i la hi va vessar
sencera, després va tirar una quinzena de rosaris de contes d’olivera
per allà damunt i venga fregar-los i fregar-los a la pedra. Al final ho
va recollir tot i ba debotar ben falaguera i amb unes rialles de pura.
Els ulls em feien mil davant aquelles fetes. Em vaig aficar a la coa
que duia al sepulcre. Estava ple de capellans armenis tots vestits de
negre i amb barbes llargues i blanques. Tot això ha havia aprés a la
guia de Jerusalem que tu em regalares i que és boníssima. Anava darrera
una dona brasilera molt grassa amb crosses. Un armeni vigilava i només
deixava entrar de tres en tres. Quan em va tocar a mi, la dona
brasilera i un home llarg i prim vaig veure que el sepulcre està tallat
a la roca i té forma de pica coberta de marbre blanc. I pum patapum,
xim pum!, aquella brasilera grassa cau per enterra, i l’armeni que la
vol aixecar, i jo que faig la volta per sortir i no molestar, i
l’armeni que amolla la brasilera i em fa girar el cul, perquè no el
doni al sepulcre, i quan surt reculant comença una brega de mil dimonis
entre els blaus i els negres. Sí, Marc i jo per allà enmig estirada
pegant crits com una cussa en zel. Ho vaig passar molt pillo ajaguda
per damunt aquelles rajoles sagrades fins que un capellanot armeni gran
com un gegant em va treure en braços i em ficaren dins una ambulància.
Allò era can bum. Hi havia soldats, policies i aquelles dues castes de
capellans pegant-se com animals rabiosos. No ho oblidaré mai. Què tenc?
No res.Un blau a l’ull esquerra, dos dits romputs de la mà dreta i una
cama que no la puc remenar. No passis pena. Na Mercè i na Xima em fan
molta de companyia. Només surten per comprar menjar i jugam a
l’escambrí tot el sant dia. Crec que per Terra Santa em faré rica. No
passeu gens de pena. La setmana que ve em donaran l’alta i una
idemnització per danys i prejudicis que m’ha assegurat un misser que
coneix na Xima i que diu que cobraré una bona grapada d’euros. El bon
Jesús estreny però no ofega. Aquesta grecs ortodoxos blavots i aquests
armenis negrots pegant-se pinyes no els podré oblidar mai. Me’n vaig a
jugar que no vull que m’amolli la sort. Una aferrada pel collper hom.
Ta mare.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!