Plagueta de Bord

La Xarxa no s’atura mai. És un fet que sempre em deixa cervellbadat. som un nin de la postguerra i això imprimeix caràcter.

Arrib a la mala hora i vull penjar el final del serial d’agost:
IMMUNDÍCIA
Abans trob els comentaris d’ahir: tan còmplices, tan traductors de músiques, tan subtils…
Aquesta és una de les petites felicitats d’escriure a les parets de Planeta: la incomunicació incandescent.

STOP!

IMMUNDÍCIA ( i V)

Resum del publicat: Tiana, mallorquina que habita a Barcelona, escriu un dietari on conta una telefonada de sa mare que li diu que la necessita. Fugí de Mallorca fa quinze anys després de la mort del seu pare en accident de cotxe i per mor de la mala relació amb sa mare. Té dos germans, el gran,Toni –empleat de banc, casat i amb fills– i Rafel, el petit, –informàtic, fadrí– Queda tocada en veure el litoral illenc fet malbé. Quan va cap a Rocadern comprova també que entre autopistes i urbanitzacions tot fa ull. Arriba a Son Fontdesal, la finca està molt abandonada, i sa mare la tracta com quan era petita. Aquell vespre hi ha d’haver un sopar familiar. Quan esperen els dos germans, Toni telefona a Tiana: Rafel ha tingut un accident de moto greu. A l’hospital els diuen que Rafel ha mort. Dies d’enterrament i funeral en què Tiana sospita que hi ha alguna cosa amagada i terrible envoltant-la.
***

Fa un sol cruu, violent, tan càlid que sembla quasi blanc, damunt Son Fontdesal, damunt el poble de Rocadern, damunt Mallorca. Tiana, surts corrents del menjador i entre plors pegues uns crits terribles: «Sou un salvatges, uns animals immunds, uns malanats!» Puges de quatres l’escala que et duu a la teva cambra. Hi entres, et tanques en clau i et tires damunt el llit amb un gran desconsol. Tens la funda del coixí banyada de llàgrimes, de moc i de ràbia. Tiana, comences a ser conscient de tot allò que ta mare i en Toni t’han amollat durant aquell dinar en què no has pogut enviar-te ni una cullerada d’aquell arròs brut envoltat de brutor. Tiana, sents que algú toca a la porta. És ta mare. «Deixa’m tranquil·la, mumare, tateix no em treureu res. Ja li pots dir al teu Toniet! No em treureu res! Per què no ve el teu Toniet amb la pistola de ton pare falangista, que segur que guardes carregada davall el matelàs?». Penses que hauries de telefonar a en Daniel, i contar-li tota aquesta conxorxa. Emperò et sents massa exaltada. Et ve la imatge protectora i bondadosa de ton pare, hi penses una bona estona: Si fos viu tot això no hauria passat. Tiana, escrius: «Son Fontdesal, quatre i mitja de l’horabaixa d’un altre dia terrible d’aquest agost de 2005. Ja ha sortit el gat del sac. Ja han amollat ben a les clares les seves intencions. Tot ho havien preparat amb endimoniada exactesa. Avui era el primer dia normal a la casa. La darrera que se’n va anar fou la tia Joanaina, malgrat que li vaig demanar que es quedàs: “No puc pus, Tianeta, l’aire d’aquesta casa s’ha tornat irrespirable. Ves molt viva. Les desgràcies no vénen mai totes soles. I no importa que et repetesqui que aquests dos en preparen alguna de molt grossa. Escolta’m. Aquesta casa duu malestrugança. L’han podrida. Veig mort per tot. Parteix, Tianeta, parteix.” He pensat en aquestes paraules quan mumare, després de resar aquell enfiloll d’oracions, ha dit al meu germà que m’ho contàs tot. En Toni s’ha tret un paper, i returant com un colló, m’ha explicat la feta. Com hauria de saber Son Fontdesal la va deixar mon pare als tres germans, mumare d’usufructuària i amb un clàusula on diu que jo hi tenc estada de vida. La situació actual és que hi ha un parell d’hipoteques sobre les cases a nom de mumare pel dúplex de Palma i el xalet de la Colònia d’en Toni. Ara tenen una oferta d’uns suïssos que ho volen urbanitzar tot. I han aconseguit els permisos del Independents del PP de Rocadern a canvi d’una residència per a la gent gran. I mig tremolant en Toni m’ha mostrat un paper on em deia que en Rafel havia firmat. I he conegut que la signatura era falsificada. I li he demanat el DNI del meu germà. I m’ha dit que no el tenia. I mumare m’ha mirat amb aquella cara de quan jo era petita i deia: «Aquesta nina l’he avorrida», i m’ha entrat una por horrorosa a aquells dos rapinyaires. I els he dit que no signaré, que faré ús del meu dret d’estada de vida. I he vist com tornaven més vermells que un pebre de cirereta, I m’ha pegat la plorera rabiosa, de ràbia.» Aquestes paraules les llegeix amb els ulls plens de llàgrimes la tia Joanaina, que espera l’arriba d’en Daniel d’un moment a l’altre. Li contarà allò que li ha explicat el batle: “No sabem que degué passar. Els cossos de donya Damiana i don Toni es trobaren cremats dins el menjador. La seva neboda Tiana va cridar a la policia avisant del foc i que ella fugia amb el mercedes del seu germà. Quan va intentar travessar el bosquet el foc la va enrevoltar. Només s’ha salvat la seva maleta metàl·lica amb aquesta plagueta. Tot Son Fontdesal crema i el foc avança cap a les urbanitzacions de Rocadern. Des d’aquí es pot veure. És una catàstrofe.” La tia Joanaina no plorava, mirava aquelles flamarades llunyanes i aquell fumer que s’entrecreuava amb la posta de sol dins la mar. «Habitam dins una llum crepuscular. No ho veu ningú. I els signes són tan clars com les flames. Perquè ens negam a veure l’evidència desapareixerem de la Terra.» El batle no l’escoltava parlant pel mòvil i en Daniel venia amb un taxi de Palma. Encara no en sabia res de la tragèdia.
THE END

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!