Plagueta de Bord

Tots no són corruptes en aquesta illa de Mal. Escrivies! A la fi escrivies una frase sencera d’aquell correu electrònic que li volies enviar avui. Feia molts de dies que hi feies voltes, que prenies notes, que et trobaves amb el cigarret que et cremava els dits mentre tu havies partit cap a un viatge interior on estaves perdut, ple de dubtes i amb una certesa segura, tela de fons del big bang de la vostra relació. Avui t’havies aixecat amb una estirada. Volies escriure. Calia que escrivissis sens falta. El cap encara t’anava ple amb les despulles dels somnis matinals. Aquells que et feien ferida, aquells que t’encetaven i et deixaven fet un eccehomo. Els noms són venes, digueres fort mentre et dutxaves amb aigua molt freda. Per què vull tallar els noms amb la gilet de la nostra història? No trobaves respostes. Sabies cap a on volies anar, emperò els camins s’esbucaven quans els trepitjaves. Els niguls eren blancs i alts, esponges arrelades en l’aire. Els miraves pel finestral del bany. Adoraves aquella lentitud de moviments, aquella forma fràgil fent excursions per un cel ventós.
(…)
La imatge d’Isabel que et rebia amb exclamacions joioses era enfora. Tu
t’acostaves poruc, indecís, amb la mollor que arrossegues després d’un
cansament immens. Però hi arribaves. A prop. I t’obries al bes de
cambra lenta. En ser quasi a tocar de la cara, descobries que ella
bufava i reia, reia i bufava amb tanta d’intensitat que no podies
arribar-la. Fus. No ho tenies tan clar com ho pensaves. Qui era ella?
Pot ser una construcció teva, l’arquitectura d’una absència. Fer amb
paraules la seducció i la captivitat m’era impossible. Amb quins mots
rapinyats per la joia podria mostrar aquell detall imperceptible de la
teva mà esquerra quan va fregar la meva mà dreta? T’eixugues amarat de
preguntes i de visions. La tovallola et fa calfreds. I et revenen les
sensacions d’aquells pèls eriçats per l’espinada com si fossis un home
llop que no es coneix. Ell no hi era. Estic segur que dins els
esqueixos de somnis que em ballen pel cap ell no hi és. T’afaites amb
sabonera verda. Rius. Ell apareix en l’invisible. Va començar així.
Érem dos companys d’un llunyà batxiller i anàvem a sopar per contar-nos
les vides. Reies. Tot era tan ver com aquell restaurant de Caimari, Ca
na Toneta, que algú t’havia recomanat per la seva cuina autèntica i del
temps. Et feres un tall. Eres molt exagerat perquè et fregaves amb
aquella pedra blanca estroncadora com si la t’haguessis d’aficar dins
el coll. Va ser llavors quan veres aquell blau. I com una pluja
benèfica tota una nit d’amor et vingué al damunt. Embadalit dins
aquella taca lilosa sobre la pell rosada no et temeres que enravenaves.
Allò era una eflorescència d’un encontre breu. No et podies distreure
per aquella bateria de postals del sentiment que duies clavades amb
precisió. T’estirares al llit i t’agafares la verga. Amb els ulls
tancats et menjaves els mugrons d’Isabel amb acaronadores salives. T’hi
perdies. Els moviments eren de cada vegada més suaus. Tu quedaves
enfora. Ell no apareixia encara que quan li besaves el clotell a Isabel
amb el marbre entre ses anques hi havia alguna sinonímia que us
acostava. Quasi t’acubares en esquitxar els llençols. Havies d’escriure
sense vestir-te. Ara. Ho tenies molt clar. Ho tenies molt fosc. Et
dutxares. Et posares uns calçons païts. Aquell amor grenyal no tenia
sortida. I eres tu el responsable d’una situació que calia tallar amb
la cirurgia de les grans separacions. Havien estat cinc setmanes. Tu no
ho hauries cregut mai. I no et penedies de res. Isabel sabia que
tornaves. Calia comprar regals del viatge. Ella havia conservat la sang
freda. Ha! Ha! Ha! I tu la sang calenta. A la fi estaves davant
l’escriptori, obries un document de word i teclejaves: Tots no som
corruptes en aquesta illa de Mal. Damià, t’ho vaig dir de paraula i no
ho cregueres. Fem un escrit, amollares entre unes rialles un poc
artificials. L’acab de fer. No ens veurem pus mai més. Joan.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!