M’escarruf, em pega plorera, me’n vaig a un racó de la casa i em faig un nu sense pensar en res: tot això quan llegesc notícies com la d’ahir: un home estrangula la seva dona amb una corretja. I encara que això hagi passat a tres mil metres d’on escric m’impressiona i em fa el mateix mal, igual, si passa a tres mil quilòmetres.
Què cal fer?
Per què aquesta pandèmia assassina?
On és el remei?
O és una catàstrofe irremeiable?
Necessit trobar paraules per a aquest sentiment i el llenguatge em manca.
Només ràbia, ira, por, sí, també una por que reverdeix en una zona oblidada del cap o de la punta del peu, o de l’oblit, és igual.
No trob altre consol: no pensar-hi.
No trob altre consol: mirar cap a una altra part.
No trob altre consol: endolar-me l’hemoglobina.
La música pot ser un bàlsam.
Escolt una veu: una veu vera, viva, travessada de complexitats, de fondals, de carícies, d’arestes, d’entotsolaments.
Escolt la veu d’Andreas Scholl que vivifica Jubilate Domino de Dietrich Buxtehude. Del segle XVII m’arriba una metgia veual reveladora.
Si sabés fer un audiopost la clavaria (aquesta veu poderosa i tendríssima, sàvia, d’Andreas Scholl) a aquesta pantalla perquè tothom ho entengués.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No tinc la de l’Andreas, però sí la del seu mestre, René Jacobs, que no ho fa malament. <a href="http://www.menacorde.com/wordpress/wp-images/jubilate.mp3">Aquí</a> la tens.