Bressolat pels trons i llamps d’una tempesta anunciada rere els vidres del jardí i per aquesta música consoladora del «Crepuscule with Nellie» que Thelonius Monk va fer per a la seva dona, faig que la meva tristesa, enervant i angoixosa com un guant de seda ofegador, es vessi cap a l’exterior de la còrpora i m’amari d’aquella serenitat desitjada que els clàssics definien com l’elegància moral. Crec que el meu exercici asserenidor fracassa en cadascun dels intents. Sé una de les causes d’aquesta morbidesa que m’ataca. El clima moral de la societat política baleàrica (no m’ha agradat mai que a les Illes Balears les anomenin com “les Illes”. I sabem que el llenguatge no és mai innocent. Feixista, ens digué que era, amb bones i sàvies raons, el mestre Barthes a la seva lliçó inaugural al Collège de France), sí, l’atmosfera ètica dels polítics baleàrics put de mala manera. Fa oi. Fa fàstic.
(…)
No escriuré cap dossier periodístic sobre els presumptament corruptes,
quasi tots del Pepé i uns quants d’Unió Mallorquina. Tot el ventall de
malifetes que es poden realitzar des del poder —des de reqüalificar
terrenys, emblanquinar diners, prevaricar, pagar comissions, falsejar
contractes, etc., fins a utilitzar els euros públics per anar a cases
de senyores com el Rasputin de Moscou o a cases de senyors com Casa
Alfredo de Palma— formen el rosari, del darrer govern autonòmic de
Jaume Matas, que va partir, just perdre les eleccions, cap a
Washington. Si aquest enfiloll de corrupcions polítiques és un símptoma
fefaent de la salut moral d’un país, l’estat de la llengua catalana en
seria un altre prou essencial. La corrupció de la llengua demostra ben
a les clares que aquesta societat baleàrica està malalta. He fet un
exercici dur i difícil aquests darrers mesos en l’àmbit de les Illes
Balears: escoltant les sessions parlamèntaries, sentint les
declaracions dels polítics, llegint els comunicats dels partits, m’he
trobat amb un català bord, insegur, moll, malgirbat, amb una sintaxi
catastròfica, un vocabulari imprecís i una fonètica embullada. Digue’m
com parles i et diré com penses. Els nostres polítics baleàrics pensen
sense tenir controlats els esquemes mentals que organitzen la frase,
manegen una llengua farcida de mots espuris, amb una construcció
inconnexa i moltes de vegades calcada de l’espanyol i amb una semàntica
vaga i esbravada. Per a ells la llengua no és una cosa sólida, un cos
articulat amb una lògica interna que funciona perfectament quan tens
les idees clares que troben les paraules justes per expressar-se.
Parlar amb frases embastades, l’oblit o el desconeixement dels pronoms
febles, la dicció confusa: tot són símptomes d’una banalitat moral
espantosa. Potser la meva anàlisi és esquemàtica i molt
generalitzadora, emperò he de dir que les excepcions que fugen
d’aquestes regles són, per desgràcia, mínimes. Això és el que em
preocupa, això és el que em fa tremolar, aquesta amplíssima no-cultura,
metàstasi dins la classe política baleàrica, que ni s’adona del seu
analfabetisme, ni de la seva mediocritat terrible, ni de la barbàrie
que injecta a la vida pública. Si els polítics baleàrics no en són
conscients, difícilment podran canviar, i avançarem dins aquest estat
de desculturalització que és un dels genets d’una apocalipsi ordinària
d’aquest nou segle. Si no es té consciència de la llengua pròpia, poc
país es pot fer. Gens.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El llegiré sencer a costura i no hauré de dir res més: tan bo com el brou de la padrina, aquest suc de cervell! Però sense el “moll”, per allò de “dura tamen molli saxa cavantur aqua”.