Hvala, Hvala, Hvala!
NOTÍCIA: L’ÓSSA HVALA ES RESISTEIX A SER CAPTURADA A LA VALL D’ARAN. Els guardes de Medi ambient del Consell General d’Aran, agents rurals de la Generalitat, membres de l’equip francès de seguiment dels óssos alliberats al Pirineu, coordinats per un biòleg i amb el suport d’un helicòpter, han delimitat la zona ones troba l’óssa, emperò no l’han poguda capturar. L’óssa Hvala té sis anys, és d’origen eslovè i pesa una tona. Va arribar al Pirineu el 2006 i un any després va tenir dos cadells. Les organitzacions ecologistes Ipcena i Depana veuen l’agressió lleu de l’óssa com una resposta a l’estrés provocat pels gossos i els caçadors que fan batudes contra els senglars. També han denunciat que la captura vulnera el pla internacional LIFE de reintroducció de l’ós. Cal recordar que des del passat mes d’agost, l’óssa Havla està apadrinada per la primera dama francesa, Carla Bruni.
LA NINA MÉS VIVA DE LA VALL D’ARAN
Montserrateta té set anys, son pare fa feina de cambrer a un hotel de Lés i sa mare despatxa a una botiga de suvenirs aranesos. Viuen a una masia situada en un turó des d’on es domina el poble amb les seves teulades de pissarra negra dins aquell amfiteatre de prats i boscos muntanyencs. Des de la seva habitació Montserrateta veu i sent l’aigua del riu Garona que va molt ple amb les darreres pluges. I Montserrateta té dos tresors. Un ós de peluix petit, marró, grassonet amb els ulls, el morro i els llavis negres que es diu Sipeg, i sempre l’acompanya, i un diari íntim on hi escriu tot allò que se li ocorr. Si miram per damunt la petita esquena i els llargs cabells castanys de Montserrateta, aquest capaltard tempestuós de finals d’octubre, veurem allò que escriu: «Tota la nit se sent el gemec del riu sota del llit com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble queda i només l’aigua fuig amagada. Entra llisa i surt boja de bromera per l’estona que ha hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. L’óssa Havla sí que devia tenir por, molta de por, una animalada de por, quan va sentir el guirigall d’aquella batuda de caçadors armats amb els gossos que lladraven a les totes. L’óssa Havla no entenia perquè els senglars havien sortit a l’escapada en totes direccions. He vist al telenotícies el caçador que mostrava les esgarrinxades com un trofeu de guerra i explicava molt orgullós la seva versió: l’óssa el va atacar i, a ell, accidentalment, se li va disparar l’arma.
(…)
Què diria l’ossa Havla? Va veure un home amb actitud bel·ligerant que
se li acostava amb una escopeta. I es va defensar. Jo només sé jugar.
No és veritat, amic Sipeg que tu i jo sabem jugar a trepitjar-nos les
ombres, a inventar-nos noms, a somniar estrelles sembrades? Per què no
diu ningú que els caçadors aranesos entre d’altres van acabar amb tota
la població d’óssos d’aquí ja fa uns quants anys? Basta de paraules. Un
gest. Som-hi!» El pare fa feina fins molt tard aquest dijous i la mare
ha anat a comprar al supermercat. Montserrateta es posa les botes
d’aigua, l’anorak, agafa una capsa gran de llumins que té amagada i el
seu ós Sipeg. Escriu una nota: «Mare, he anat a fer una volta amb el
Sipeg.» i la deixa damunt la taula de la cuina. Fa un dia fosc amb uns
núvols baixos amb els ventres negres. Camina caminaràs Montserrateta
s’afica dins el bosc. Puja que pujaràs Montserrateta camina damunt la
terra humida amb les capçades dels arbres que li fan de cobricel. La
claror ha partit quasi sense que Montserrateta se n’adoni. L’aire és
ple dels diàlegs dels ocells i les ocelles que es diuen coses.
Montserrateta s’atura i encén un llumí. L’escena que veu la deixa
meravellada: mil i un ocells i ocelles sopen, canten i se’n van a
dormir dins els seus nius de tota casta i condició amb un xivarri
musical i encantador. Un rossinyol se li acosta i li deixa una miqueta
de pa damunt els llavis. Montserrateta se la menja. Té un gust dolç.
Quan s’apaga el llumí torna la negra nit i un silenci de cada vegada
més fort i tenebrós. Montserrateta comença a mormolar, primer fluixet i
després de cada vegada més fort: Hvala, Hvla, Hvala!, on ets? Camina
caminaràs, puja que pujaràs, Montserrateta se sent tapada per l’ombra
negra i encén un altre llumí: El bosc s’omple de resplendors carbassa i
darrera unes mates apareix immensa, magestuosa i tranquil·la l’óssa
Hvala que just arribar davant Montserrateta s’asseu lentament i li dóna
una urpa. Montserrateta li agafa, li acarona. Després li presenta
Silpeg. L’endemà matí els pares de Montserrateta amb un grups de gent
de Lés els trobaren i quedaren bocabadats i cervelltrèmols: L’óssa
Hvala bressolava Montserrateta i Sipeg com si fossin dos cadells. I amb
els óssos no extingits fora del punt de mira de cap arma i amb el lobby
de caçadors civilitzat i amb el programa Life europeu fet ens vegem al
cel tots plegats. EIMEN!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!