Describir un paisaje
es un acto de fe
o un ejercicio de candor sin nombre.
Inmaculada Moreno
Feies nosa. Bravejaven de tu. Corries. Feies jutipiris. Deies coses que anaven al centre de les coses. T’empegueïes. Rodolaves. Queies dins els abismes quotidians de l’ésser. Contaves soledats. Feries i et temies que feries. Nedaves entretemps, entreportes, entrecossos. Somniaves a betzef. Reies, reies com un esperitat. Fluxejaves. Flories. Treies floridura. Callaves molta d’estona. Collies les flors del mal. Deliraves. T’estremies. Ploraves. Pujaves a les muntanyes més altes del cervell amb allaus i morts i albades amb dits de rosa i color vinós. Ennegries les clarors. Sembraves mots amb cura. Calcigaves la feror. Et cruspies escrots i palpitacions, arítimies i llavis apagats. Menjaves la morena diària de la presó. Et protegies dels dentats carnívors. Dels herbívors també perquè eres tot herbei i saba viva. Mutaves. Boixaves amb l’ardor dels condemnats. Et cruiaves com l’argila vertadera. Mories cop en sec. I tornaves néixer en un estol de frases volanderes.
(…)
Volaves. Sí!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quines paraules i quines coses!