MONTSERRAT ABELLÓ O LA DIGNITAT NO ÉS UNA PRÀCTICA GAIRE DIFÍCIL!

Copii in extenso el text de Partal.
Vergonya cavallers, vergonya!
Moltes de gràcies, amiga i poeta Montserrat Abelló!
Gràcies, car Vicent!

Gràcies, senyora Abelló
Dissabte passat. Assaig del
lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. ‘Nacionals’ i de ‘Cultura’
en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per
què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català.
Un, un de tots, diu que no l’entén, i des d’aquell instant l’assaig
passa a la llengua del país veí. Tot d’una, emperò, la senyora Abelló,
Premi Nacional, alça la mà i diu: ‘Jo no entenc el castellà’.

Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si
res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria.
Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense
escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint
el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l’assaig continua
en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no
hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats
de la cultura nacional no se suma a la protesta.

I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident,
aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora
Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat
dècades de misèria i d’opressió torna a dir amb tanta senzillesa com
rotunditat: ‘He dit que jo no entenia el castellà’. I, ara sí, ara
aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els
presents a la sala menys un.

Em lleve el barret, senyora.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *