ELL DESITJAVA REBRE UNA CARTA.
I mirava cada dia el trajecte d’aquell home amb un carretet groc que posava “correus.” Algú li havia contat que el carter era pintor. Es passava les hores de la nit a l’estudi inventant clarors. De dia era missatge (quin bell mot que agafa alhora el fet i la feta).
Així el veia.
Ell esperava una lletra on algú hauria cal·ligrafiat en paper fet a mà paraules alades.
De vegades quedava penjat imaginant els mots que li acaronarien l’oïda, els tímpans, el còrtex cerebral.
Mots fondos com la mar fonda.
Mots calidoscòpics com la bolla de mirallets de les discoteques dels seixantes.
Mots desgastat pel temps i les significacions.
Mots una mica malalts.
Mots a punt de fer el bategot.
Mots opacs.
Mots de carn viva.
Esperava un lletra pornogràfica en què li contassin les festes del desig.
Esperava un lletra romàntica en què li explicassin tot un art de viure.
Esperava un lletra dura en què el convidassin a un canvi de vida.
Esperava un destí inscrit a les empremtes digitals del text.
Els dits de la lletra fets cal·ligrafia.
Esperava quan anava a nedar, quan es passejava per la Calatrava, quan comprava a la plaça de l’Olivar, quan prenia un gelat al Capuccino, quan feia gimnàstica, quan mirava un cartell de festes, quan trucava per telèfon, quan dormia condormit els llargs horabaixes d’estiu.
Esperava quan llegia i fins i tot quan el tedi l’esgotava com una mala cosa.
Esperava esperant.
I un matí va veure que el carter, que era pintor de nit, li deixava un sobrecarta a la seva bústia.
Va agafar el tresor i el va mirar molt de temps.
El va ensumar.
El va estotjar dins una alta espera concentrada.
Tot podia esdevenir.
Quasi plorava de gust.
Hi havia les palpìtacions d’una mà de neu, els batecs d’un cervell en marxa, la respiració dels noms…
Carns perfumades,
al refrec de les aures,
baden les roses;
tan àvides de viure,
que el final precipiten.
Pluja lenta
Repta la pluja
per teules i per branques
adormissada.
Un llençol gris acotxa
les cases ensonyades.
Els ocells canten
al brancam on s’ajoquen
quan ve l’albada.
Cada dia al goig criden.
¿Quan fa que no els senties?
Pati de l’Ateneu Barcelonès
Els fassers dormen
bressats pel broll estàtic
d’aigua reclosa.
Monòtona dolcesa
al jardí romàntic.
Valldemossa
Com una joia
les muntanyes et guarden
ben abraçada.
passen vents, corren núvols:
la teva pau perdura.
De sobte, s’obre
alguna cosa fonda
al teu endintre.
!Quin esglai d’estimbar-t’hi
molt avall sense atura!
Elks haikus d’Alegret m’acompanyen. Em fan companyia. Com la bona lletra bona.
Ell espera una altra carta.
Ell espera els mots que el diguin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!