23 d'agost de 2005
Sense categoria
7 comentaris

EN EL CERVELL DE L’ESTIU. EL SERIAL, EL SERIAL, EL SERIAL!!! FRESQUES! (XX)

IMMUNDÍCIA (IV)

Resum del publicat: Tiana, al·lota mallorquina que habita a Barcelona, d’uns trenta-cinc anys, escriu un dietari. Allà conta la telefonada de sa mare que li diu que la necessita. Partí de Mallorca fa quinze anys després de la mort del seu pare en accident de cotxe i per mor de la mala relació amb sa mare. Té dos germans, el gran,Toni –empleat de banc, casat i amb fills– i Rafel, el petit, –informàtic, fadrí– En el vaixell queda impressionada en veure el litoral illenc fet malbé. I quan va cap a Rocadern, amb el cotxe de Toni, comprova també que entre autopistes i urbanitzacions tot fa ull. Arriba a Son Fontdesal, troba la finca molt abandonada, i la seva mare que li recrimina la magror i la tracta com quan era petita. Aquell vespre hi ha d’haver un sopar familiar. Quan esperen els dos germans, Toni telefona a Tiana: Rafel ha tingut un accident de moto greu. Tiana i Toni arriben a l’hospital on els comuniquen que Rafel ha mort.
***
Escrivies, Tiana, escrivies a l’hora de la sesta en aquells porxos on encara es guardava la perxa de les matances amb una teringa de sobrassades, els pots de confitura de pruna i d’albercoc, els pots d’entomatigat i de tomàtigues seques amb herbes, les llaunes de seïm, un parell de garrafes d’oli d’oliva solleric, un pany de paret amb botelles de vi i tot un catàleg d’estris domèstics. L’única claror entrava per tres ulls de bou des d’on es podia veure un cornaló resplendent dels còdols de cala Cega. Tiana, escrivies i ploraves: «La mort d’en Rafel m’ha mostrat la meva nuesa, la meva indefensió, la meva misèria, el meu no res. Això li he dit a en Daniel aquest matí quan partia a contracor i empès per mi cap a Barcelona. Pobret, ell no entenia res d’aquest manicomi en què s’havia convertit Son Fontdesal. Han passat tantes de coses en tan poc temps que no sé per on començar. Però necessit contar-ho com necessit plorar fins que em quedi eixuta. Aquests dies he fet de dona forta i he intentat anestesiar el mal cop d’aquesta violenta absència. Quan tornàrem de l’hospital de Manacor li diguérem a mumare una mentida. Crec que ella no s’ho va creure del tot perquè l’endemà a primera hora ja em cridava per anar a veure en Rafel. No em podia aixecar. No havia dormit quasi gens i el cap em feia una maler insuportable. Els pocs moments en què em condormia em venia la imatge de mon pare que em donava la mà i la m’acaronava. I, ben seguit, veia mon pare i en Rafel tapats de sang. Tots els meus pensaments estaven amarats de sang. I no trobava ni un cànyom per eixugar-los, ni una fulla de gerani untada de saliva per estroncar aquell riu de sang que m’encegava. I com a únic salvavides no m’aturava de telefonar a l’estimat Daniel, que em bressolava amb paraules de consol. Em vaig dutxar molta d’estona amb aigua gelada abans de baixar a la cuina. Vaig telefonar a en Toni i em va dir que estava amb tots els tràmits. I m’amollà: “Millor que li diguis tu a mumare.” Sé que en aquell moment el vaig odiar. Com podia ser tan covard? Vaig telefonar a en Daniel, que ja era a l’aeroport del Prat, i em va donar forces. No puc recordar ni com li vaig dir a mumare que en Rafel era mort entre dos glops de cafè amb llet. Ella va obrir molt els ulls i em mirà com una orada. Sé que vaig tenir molta de por. Sí, aquella por de sempre em va omplir en sec tot el cos, tot el cap. Veia mumare que em cridava que era una mentidera, que no sabia quin disgust li havia de donar per matar-la, que em pegava una galtada i la tassa es rompia en molts de bocins. Volia abraçar-la i ella em rebutjava amb paraules terribles que no escriuré, que ja no sé quines eren. Només aquell remuc que no s’acabava mai. I jo tota encesa de mal, de tristor, de ganes de de desaparèixer. Després d’aquell temps incomportable començà la riuada. Després d’aquella lletania que mumare amollava donant-me l’esquena com si passàs el rosari de la seva vida, de les nostres vides destrossades. Després, la riuada. Va ser com una invasió de familiars, d’amics i de coneguts. I tots m’estamenejaven i la tia Joanaina, la germana major de mon pare, dirigia aquella cerimònia inacabable. Només tu, Daniel, eres el meu salvavides: el meu món segur. Record l’enterrament al cementeri marí de Rocadern. Sé que vaig voler baixar al fons de la tomba familiar. I vaig veure el nom de mon pare. I vaig pensar una frase que ell em deia:”Tiana, ves alerta perquè sempre vols anar a l’ànima de les coses i això és molt perillós.” I aquell funeral a l’església de Sant Roc en què em separaren de tu, Daniel, i em deixaren al costa de mumare, que s’havia convertit en pedra viva. I el condol infinit com una pel·lícula de terror que no s’acaba mai. I després la tia Joanaina que em repetia molts de pics, fluixet, a l’orella: “Això és una maledicció! Ta mare i en Toni no volen que quedi res per llavor. I això ens matarà a tots!” I jo no entenia res d’aquells costums tan tribals, tan atàvics, tan poc meus. Ahhhh! Ahhhh! Quin alè vaig fer ahir capvespre quan, tu, Daniel, em tregueres de la casa i em dugueres fins a la cala Cega. I damunt aquella arena calenta i amb la música de les ones em feres sentir viva i vivificadora, ressucitada.» (continuarà)

LLEGIR A LA MALA HORA DE LA NIT AMB LA FREDOR ANTIGA DEL RECORD PLUJAL I AMB EL REFILAR DELS SEBEL·LINS DAMUNT EL SILENCI ÉS UN GUST DE NO DIR. Bai

  1. Olè Biel!

    Mos tens a tots aferrats de mans i dents i cabells (com els anàrquics amors de Vicent Andrés Estellés!) a aquesta nissaga familiar (lírica i literària) que ens acompanya cada setmana com si fossis una reencarnació mallorquinota del preciat mestre Dickens que ve de nit en mil cada estiu (tot i que aquesta comparació amb l’escriptor britànic ja la feres tu en un dels teus articles internàutics!) … ,,, ::: ;;; – – – he he he

    Aquests rituals tribals en relació amb la mort (kiss me monster!) que descrius i que ens són tan familiars pareixen el malson encarat d’un Fu Manchú malhumorat que ha tingut un empatx de crancs vermells i gambes mostatxudes després d’una nit de verbena a un poble ple de cabres i gallines amb ulls de vidre.

    Avui fa un dia preciós!

    Es despedeix un cinemòfag i literòfag
    des del pati d’horrors
    de pel·lícules de sèrie B (gènere estricte!)

    o sigui; jo

    Jaume C. Pons

    ^_^    

  2. De què va aquest paio que acaba d’escriure un comentari sobre Fu-Manchú i altres mariconades pel mateix estil?
    Que és que te vol robar protagonisme, Bielet?

    Jo si fos tu el deixaria anar!!!

    Anònim  

  3. tots dos sou uns frikis!!!!

    tant el pseudo-escriptor que fa referències a Fu-Manchú com l’anònim que s’ha indignat

    si no teniu res interessant a dir no digueu res!!!

    Biel!!!
    encares la maledicció de la nit
    amb una vampyra que fot un crit
    i que se toca el mugró del seu pit
    per tenir l’amor del plaer esquifit

    (to be continued!!!)

  4. Estava menjant una bona llesca de pa amb sobrassada llegint el diari de Caborca (perdó!) de Mallorca i llegint l’article de Biel Mesquida Amengual (per la qual cosa ara m’he decidit connectar per descriure aquesta exquisita experiència culinària!)

    el gust picant i picantó de la sobrassada inundava les rodalies del desig de la meva boca ufana i era com una guarda de rates pinyades que s’enfilaven a les estalactites i estalacmites de les genives cremades (gràcies Hèctor Bofill!) mentre les paraules escrites, amb una tinta xinesa de diari pudent i grisot, me tacaven els dits de gris i negre i les meves dents rovegaven les butzes de la sobrassada!

    i després el cafè fort!!!!!

    salut i força as canut

    Mr Sobrassada 

  5. Us n’adoneu com les plaguetades d’en Biel desperten els més [per]versos instints i dèries dels llegidors?
    Com hi ha món, amb tot plegat, que xalo com un salvatgí potejant per Pàndols!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!