19 d'octubre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

TOT EM FA ESCRIGUERA

A la badia de Palma s’ha post el sol rera el Galatzó i totes les serres que l’envolten. Hi ha aquest color tan treballat, tan fi (de pinzellada imperceptible, però gens rellepada) del pintor Mercant (Barceló va viure l’època del Taller Llunàtic en els baixos de la casa modernista de Mercant. És un avís per a estudiosos!) que es fa amb pigments d’un taronja acarabassat que surt com una resplendor dels puigs d’un blau clar damunt un mar d’un blau un poc més fort travessat de barques i velers i zodíacs i d’altres llanxes diverses. Emperò allò que veig una metonímia del Jo de l’escriptor són aquests llumets tintinejants que es comencen a encendre. Primer tres, allà enfora. Et distreus amb el vol d’una gavina i quan tornes a mirar els llumets ja són dues tires espurnejants. Vas a cercar el roller-ball per subratllar una frase dels diaris de Gombrowicz que t’aniria bé per a un gran finale. El roller-ball té cames i ha desaparegut de dins la bossa.
(…)
T’emprenyes i el cerques per dins el lloc comú. No hi és. Dins la
cuina. No hi és. Dins l’entreforc entre dos coixins abutanats i
abuatinats del sofà (t’agrada una cosa de no dir deixar penyores per
allà dedins) i tampoc no hi és. No saps per què penses en l’Associació
d’Amics dels Pronoms Febles de la Llengua Catalana de la qual escrius
els estatuts. I cop en sec trobes el roller-ball damunt les estovalles
florejades de margalideues de la taula del menjador. On era? Sí, quan
tornes a mirar, la fosca negra ja és densa. I dins la densitat
d’aquells fondals ennegritant-se hi ha tota una constel·lació de
llumets de totes les formes geomètriques possibles, de totes les
intensitats possibles, de dos o tres colors amb predomini del taronja i
el blanc pur, mercurial. Així seria el Jo de l’escriptor, aquest
reservori de material que («Escric per saber què escriuria si
escrivís», deia Marguerite Duras, aquesta mestra de qui em vaig fer
amic uns dies i sobretot unes nits en la Barcelona dels setanta, tan
miraculosa i espurnejant com solitària i tràgica. Ho dic perquè quan es
recorda aquesta època, aquesta dècada, ara que les dècades tenen
intensitat de segles, tothom sembla que només va ser feliç navegant
damunt muntanyes de nata i merenga a la babalà, ecs!) cadascú duu
amarat per totes les cèl·lules del cos i que l’escriptor transforma en
flux de paraules, un flux tan real com el flux seminal. L’escriptura
com inseminació, com disseminació. Així de complicat. I Gombrowicz? Sí,
els seus Dietaris comencen amb un missatge que s’avé amb exactesa amb
el meu estat d’ànim mentre escric aquestes idees despentinades:
«Dilluns Jo. Dimarts Jo. Dimecres Jo. Dijous Jo. Divendres Jozefa
Radzyminska m’ha fet arribar…» Aquí hi ha el bessó de la literatura, el
desllorigador i l’espasa de Dàmocles. Cada mot tocat, cisellat,
treballat per un subjecte és literatura del Jo, cada música feta a
consciència dels mots per un subjecte és literatura del Jo, cada
escultura de mots d’un subjecte és literatura del Jo. Ho sent així. Ho
pens així. Per mor d’això no he volgut llegir mai cap dels nombrosos
assajos sobre diaris, dietaris, autobiografia, ficció del Jo,
autoficció i tots els noms professorals boníssims, cumlaudescs, per a
tesis doctorals i d’altres decursos acadèmics. Em van arribar, de
rebot, els esquitxos de Serge Doubrovsky, professor i novel·lista
francès, que va definir l’autoficció el 1977. Deia que hi havia
autoficció quan l’autor es converteix a si mateix en subjecte i objecte
del seu relat. Quina feinada de pensament, sobretot després de les
escriptures de mestre Flaubert i l’espot publicitari de Madame Bovary,
c’est moi
! Vés a saber on hauria col·locat Flaubert dins el Bouvard et
Pecuchet
les teories de Doubrovsky! I sí m’han interessat tots els
articles de divulgació científica sobre la bioneuroquímica de la
consciència. Pot ser per això em vaig llicenciar en Ciències
Biològiques. Perquè els misteris de la ciència dita objectiva
(matemàticament i tot sabem que el subjecte, el científic, l’observador
sempre hi és) em semblaven l’aventura literària més passionant de la
Terra i el Cel.
I els llibre recomanats? Esl quatre darrers que m’han donat feina,
gust, entreteniment, relectura, viatge, coneixement de mi mateix I
m’han fet pensera. De Sebastià Perelló, Pèls i senyals (Editorial
Empúries), una novel·la feta de gran blocs de llenguatge richelieu,
brodaria excel·lent, que suren per les aigües procel·loses d’un
Mallorca líquida; Enrique Vila-Matas, Dietario Voluble (Editorial
Anagrama), uns textos que t’electritzen, et deixondeixen, et fan
vibrar; Guadalupe Nettel, Pétalos y otras historias incómodas
(Editorial Anagrama), contes d’una nina dolenta que ens ofereix un
mostrari de personatges que et fascinen, et sedueixen i et produeixen
molta d’inquietud; Anna Gavalda, El consol (Edicions 62), un totxo que
desitges que no s’acabi mai, Charles, el prota esdevé un amic, dura i
tendríssima. Rellegesc Judes i la primavera, aquesta obra mestra de
Blai Bonet. Rellegir és la vertadera lectura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!