Plagueta de Bord

HE PARTIT PER RODOREDITZAR EL PASSEIG, EL CAMP I LA MEVA CÒRPORA INSEPULTA.
«Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m’havien
fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el
meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir
una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor
als altres.»
M. R. G.

He rodoreditzat els ailants del caminal: cada arbre era un bagul possible. Despellar els troncs amb la xapeta, buidar-los amb un punxó i molta de paciència, deixar-los nets: cilindres de mortalla.
He rodoreditzat l’esbart dels coloms maleïts que concaguen els llibres i enfonsen els porxos: m’he vist dins la mortaldat que practicava amb totes les eines possibles: perdigons, ganivets, mans i ungles fins que em quedava sollat, tapat de sang de colom i de colomassa.
He rodoreditzat les parets seques envoltant els camps d’ametllers amb tota la collita de bessons penjada i perduda. Dins les juntes de les pedres mig esboldregades creixien els troncs rapinyadors dels esbatzers amb les mores seques: he pensat amb la memòria seca que mou aquells personatges seus tan a la meva vora, tan elèctrics, tan devastadors, tan euforitzants, tan vivíssims.
He rodoreditzat una conversa telefònica amb un amic on entre les ones del diàleg es desplegaven els riscs de viure, les plaents eloqüències de les amors, les aventures d’aixecar-te cada dia, els metabolismes sorprenets i touchants de l’amistat, les forces d’acció de l’inconscient, les ferides i els trencaments de ser vius, les necessitats de lluitar contra l’amort: la presència persistent del fat com una criatura que només sap jugar per aquests mars de terral.
He rodoreditzat l’olor d’aquell moix mort al costat de la carretera, aquella pudor de mort que fa l’aire més dolç que el baume del llesseminer, i he vist com els animals de la putrefacció m’havien deixat un bell esquelet tan blanc com el referit: un esqueletitzat gat, ha, ha, hat!
He rodoreditzat amb la mà esquerra la lluna en quart creixent i l’he col·locada devora una flor sense nom que treia el cap per un filferro de caseta il·legal d’uralita. He ajuntat la meva boca amb la d’una fantasia perversa de la pell dels llavis inexistents d’un cos de lledoner, de l’esquelet amb músculs transparents d’un home dins el cilindre del lledoner, i he sentit l’escorreguda més carntremoladora que som capaç de viure.
He rodoreditzat la marastra i li he tocat la cabellera llarga, les puntes dels mugrons, la maneta morta i aixecant aquells arrels seques d’aire li he besat el clotell. He rodoreditzat cada paraula d’aigua i de sequera, d’aliment i de gana, de serenitat i de follia, de pornografia i mortgrafia amb cura exquisida.
(Mots escrits a correcuita com a nou brindis de molts d’anys per la mestraamigacòmplice Mercè Rodoreda i Gurguí en tornar d’un passeig per foravila.)
(…)
La seva veu és aquí: dins la meva boca quan la llegesc, dins el meu
aire quan la sent, dins tota la meva còrpora quan la delir. Només puc
donar gràcies a una dona catalana que va sofrir tota la megamort del
segle XX, que va travessar els horrors de dues guerres, que va patir la
duresa de l’exili, que va lluitar contra els feixismes, que va viure
denses i intenses històries d’amor i d’abandonament i que estimà tant
la llengua catalana que, amb els materials d’un idioma en construcció,
d’un idioma prohibit, d’un idioma perdut molt lluny, va bastir una obra
literària d’una força verbal d’altíssimes energies que no s’aturen
d’enrampar-me, de deixondir-me, d’enamorar-me, de fer-me escriguera.
Com a escriptor puc donar testimoni que sense els seus textos no hauria
sabut com desfer-me’n per crear una prosa artística i contemporània,
que sense la seva literatura moltes de les meves recerques no haurien
trobat el detonador que les posàs en marxa. Això no és una declaració
de principis una mica grandiloqüent sinó la publicitat d’un treball que
volia conjugar creació personal i festa lletrera rodorediana. Em
referesc a Excelsior o el temps escrit (Empúries, 1995). En aquesta obra, dividida en tres parts, n’hi havia una que funcionava amb la benzina de La mort i la primavera,
literalment i en tots els sentits. No sol rellegir els meus llibres si
no és per a les revisions d’una reedició o per dir-los en veu alta dins
un recital. Aquest text titulat Les epifanies i els epitafis» l’he
llegit molt aquests darrers anys perquè hi trob alguns dels harmònics
que he intentat immortalitzar travessats per aquesta correntia que et
produeix girades de ventre quan menys ho esperes dels verins
rodoredians. I ara, sorpresa magnífica, m’he trobat d’ulls amb un text
de l’amic i excel·lent poeta Albert Roig que es titula «La mort i la primavera» de Mercè Rodoreda.
Versió dramàtica (col·lecció La Butzeta, Lleonard Muntaner, Editor). La
primera lectura ha estat un enlluernament. El pròleg de Perejaume —«Els
boscos dels arbrats o les vivificacions»— constitueix la pancarta
exquisida que convida els lectors al banquet de la llengua amb un
aperitiu verbós que et prepara per al fruit madur. Com si les
referències a la Comèdia del Dant i a Les Metamorfosis
d’Ovidi i, sobretot, els troncs sanguejants d’una sureda pelada de poc
entaulats amb l’humà arbrat, no fossin bones menjues per entrar en
gana, un fragment de la Rodoreda ens dóna la clau d’or de la ficció:
«Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L’arbre que
havia recollit la mort es tornava pols molt de mica en mica, molt amb
el temps del temps. Es desfeia i era com les erugues. La mort vivia a
dintre de l’arbre com la papallona a dintre l’eruga.» Albert Roig, al
principi, fa un avís i diu clarament: «Per fer aquesta versió, o
variació, dels últims somnis de Mercè Rodoreda he resseguit els morts,
migrant-se, i els arbres, ombres i aigües del seus sonets, escrits a la
vora del Sena entre 1946 i 1950.» I a continuació ens dóna uns monòlegs
— de la Nena Morta, de la Dona i de l’Home— que són un laberint de la
més alta i fonda poesia. Roig emula les veus d’aquell poble mític,
clarombrós, amb la llum negra dels boscs atapeïts i del poble
esclavitzat i de les senzilles mirades de tres personatges que ho diuen
tot amb paraules alades. L’emulació ha tensat amb formes noves els
llenguatges rodoredians, els ha donat mots com sagetes que troben la
diana exacta per encendre lluminàries per un cantó i foscúries per
l’altre. Les bombolles gàbia, la mort d’una criatura, el suïcidi de la
marastra, els cossos morts plens de ciment i d’herbes, els troncs taüt,
les primaveres malaltes, són algunes de les escenografies de la paraula
que m’han fet córrer calfreds per l’espinada, que m’han enrampat.
Llibre per llegir en veu alta, per rellegir sobretot assaborint les
boles de greix mesclades amb alguna abella viva que es mou pel vel del
paladar com una paraula ardorosa que no vol morir. Tot un festival de
vivificcions verbívores que et deixa amb talent, que et joïtza, que et
fa més bo. Gràcies, Roig! Gràcies, Rodoreda! I que per molts d’anys i
bons et puguem llegir, Infantadora de Llengua catalana, sobre la terra
erma com un hort inacabable de fruits saborosos!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!