Em barall amb Albert Toldrà a la biblioteca d’Audèrnia. Els finestrals sobre la clastra, closos, ens deixen clapats de retxes blanques i negres com en un film de Jacques Tourneur. L’animeta, tremolosa i viva, que va encendre Jana Cavaller davant un quadre negrísssim que mostra Ramon Llull a la cova de Randa, crea d’altres ombres mòbils. Parlam de les diferències entre el pintor i l’escriptor. Li dic que un text i un quadre són signes fràgils. En un no-res, en un segon, poden esdevenir mentiders, veure’s enrolats en una lluita que no és la seva. Cal anar molt viu i protegir-los contra el canibalisme de l’ideològic: de l’idea amarada de comandera. Jana, ahir vespre, em va dir que Albert jeu al sofà del lligador. Per què Albert recorda Le mépris? Aquesta pel·lícula de Godard que ens ha fet tant de bé, que ens ha donat camí per pensar. Diu: «Te’n recordes quan Camille puja al cotxe del productor Jérémie Prokosh? Allà hi ha tot el drama: a la mirada entre Camille i el seu marit, Paul, un guionista insegur i ambiciós. Tant ella com ell comprenen. Ell, sobretot, descobreix el pensament que ha travessat Camille. Camille sap que el seu home l’ha feta servir per seduir el productor.
(…)
Godard fa servir el cinema, com d’altres el microscopi electrònic, per
fer-nos veure alguna cosa que s’escapa de la nostra percepció
ordinària. Jo diria rutinària. Ens mostra com es pot passar en una
fracció de segon, entre dos plans, de la méprise al mépris. Ho entens
bé: de la méprise, l’error de la persona que s’equivoca, al mépris, el
menyspreu. Pensa-ho bé: es passa d’una desincronització imperceptible a
un capgirament dels sentiments. Godard ens amplia aquesta dècima de
segon i aquest petit espai entre un home i una dona en cinemascope i en
un film d’una hora i mitja. On érem?» Per què m’ha fet aquest sermó?
Sospita alguna cosa? Ho sap. Aquí no és ell qui ha fet la jugada. I si
ho pens bé, tampoc no som jo. Jana té una facilitat extraordinària per
saber manejar les peces. La veig quan fa cinc dies m’arrossegà cap a la
llanxa, em va dir que era una qüestió de vida o mort, i em va dur a
tota cap al caló dels Ofegats. Va tirar l’àncora i es va llançar als
meus braços. Com podia estar tan segura? Nosaltres, els que escrivim,
embalsamam els pensaments, mentre que el pintor cerca una forma, he dit
per tornar al tema inicial, mentre bevia un glop de campari. El
pensament d’un quadre no és discursiu: importa i no compta alhora.
Albert mira els raigs làser que fa la llum del sol, on hi ha milers de
grans de pols que ballen. No sé si parla amb segones, emperò la seva
veu m’inquieta, em fa sentir mal a pler: «El blanc ressona com un
silenci intel·ligible, deia Kandinsky. Deixaria la pintura al seu fer i
passaria del voler dir. Faig feina amb els cops de pinzell, amb els
pigments, amb la matèria, amb la superfície, coses reals, coses de bon
de veres. S’ha d’anar molt alerta amb els agents perturbadors. N’hi ha
a voler i pertot arreu.» Em sent descobert, com si els filats de caçar
tords m’haguessin tapat. Faig com si no hagués sentit les darreres
frases. Amoll: Crec que els teòrics de la pintura no en sabem gens,
d’aquest gest d’agafar un color de la paleta i col·locar-lo en una
tela, d’aquesta forma que pren. Retur, em trav, quequeig. Albert no em
mira. Em sent dins la llova i tots els moviments em fan culpable.
Albert, com si no passàs res, m’ha dit que la conversa li havia produït
pintera i m’ha deixat totsol. He mirat l’animeta davant el quadre de
Ramon Llull. No es bategava. I, lenta ment, he sentit el meu cor que
s’accelerava de canonades atroces perquè, Jana, et tenia dedins, en
aquell chester de pell color tabac on vaig descobrir moltes ombres del
teu cos perfecte obert de rosa seca i horabaixa. Al cap d’un mes exacte
d’aquesta conversa Jana i Albert se separaren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!