ARÀLIA, ET RECORDARÉ EN FUTUR
QUASI JARDÍ. No puc contar-te, Aràlia, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent (quina posessió més nostra, quin bateig férem a Son Cantenidormen, com és coneguda pels pagesos d’Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de tactes! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què l’humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Aràlia llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, d’olors. Dolors forts he tingut quan la figura d’Edward apareixia dins el ensomnis, com si la meva trista adolescència no s’hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant.
(…)
He trepitjat tots els nostres indrets del parc i la memòria no existia.
Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules
lacrimals i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la
foscor m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i
enlluernadora dels records pels camins de l’excrement i de l’olor de
clovella d’ametlla en fermentació. He fet un viatge per les fosques
negres. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una
sala de voltes de marès. Cop en sec m’he trobat amb una barca. Era la
nostra barca amb el nom secret: Lot. He tingut una girada de ventre
quan he pogut llegir amb les ditades i els regruixos aquelles lletres
que pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més
veres que han existit mai. Després he entrevist la galera en què anàvem
fins a Albarsana, Credixidor i cala Engodal o al bosc tenebrós de Son
Melisaura. No hi havia el mul, en Valent, que ens deixava que li
tocàssim el barramot blanquíssim i somreia. Aquí he caigut en una estat
de postració violenta. He anat al fons de la païssa i m’he col·locat en
posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils en què
m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em
refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quan hi havia al món.
Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca
em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni
un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest
consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués
mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat
de panteixar en una agonia inacabable. Només el teu nom, Aràlia, es
mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc,
seguia baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que
el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com
aquest i produir-me uns efectes benèfics que s’irradiaven
progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el
cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast
de cada sentit malgrat que en veritat l’esborri. Imposant una tristesa
i una lentitud returadora i magnífica en els gestos. Afegint una joia
que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques,
que en un no res són destruïdes. El meu nom, teu, Aràlia, sotmet el
silenci.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de comprovar que no ets una màquina, te vull demanar, amic Biel que enviis un articlet a la web de l’SPIB que t’ha recomenat des del primer dia L’adreça és http://www.speriodistes.com/ i el correu participaspib@gmail.com
Així varem quedar quan ens trobarem a Formentor, o no?