Era un poema manuscrit d’una escriptora morta feia molts d’anys,
un poema antic, perdut, ple de taques de rovell
i amb la tinta blava esclarissada, borrosa, viva.
L’he trobat al fons de l’altell
embolcallat de pèls i teranyines i borra.
Les veus de la pols m’han calfredat
mentre passava la mà per damunt la cal·ligrafia,
les veus de la pols s’encarnaven
dins els mots amb moviments sistòlics.
(…)
Ho puc assegurar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El contingut d’aquesta fotografia no sé si combat la crisi, però ajuda a oblidar-la… gràcies estimat per recrear.nos, encara que la podries haver posada de cos complet… Besades