DONS
LLECOR DE VIDA 1) Treballs pràctics. Ordenar el meu taller, biblioteca, gabinet tapat de —qualsevulla part on la vista mira—lletra en tota casta de formats. Tir massa poc. Rellegesc articles dels diaris i revistes (avui una entrevista a Kirmen Uribe de Jordi Llavina a la revista Benzina ha fet que no la tirara. Hi ha un poema inèdit de Kirmen que m’ha frapat. També he salvat un Lire amb unes respostes magnífiques de Patrick Modiano, com per exemple: «Dans la vie il y a une constante, c’est le regard que vous portez sur les choses. Vous savez, on est condamné à écrire toujours la même chose. J’ai souvent le sentiment que des gens de ma generation ont une infirmité par rapport à ceux de la génération précédente: notre pouvoir de concentration s’est affaibli. La génération précédente est parvenue à faire une oeuvre globale, une sorte de cathédrale. Je pense à Proust ou Lawrence Durrell et à son Quatuor d’Alexandrie. Ces gens vivaient dans un monde oú l’on pouvait se concentrer davantage tandis que pour les gens de ma génération, c’est fragmentaire. On arrive peut-être à faire un truc global, mais avec des fragments, si vous voulez…» Ho signaria). Hi ha moments en què em pega un atac i tiraria fins i tot incunables i d’altres bolquers de la tipografia. Començ a omplir sacs amb tot quant les mans agafen. Sense mirar. Em faig por.
(…)
2) Edward Norton. M’he trobat de morros amb aquest actor, que va ser un
chevalier servant d’Aràlia fa dos anys a Praga, en un Vogue-Hommes en
què hi havia un retrat-entrevista seu. M’ha impressionat tant allò que
deia com les fotos. L’he recordat al final del film Fight Club. Norton
d’esquena contempla Nova York que s’esbuca mentre sona Where is my
Mind? dels Pixies. Aquella veu ressonadora d’Edward, de la qual Aràlia
en feia un llepadits. Tot el reportatge m’ha fet passar electricitats
pel cap: aquest encontre amb un home que pot ser colèric i brutal i
alhora romàntic i sexy. 3) Contra el bloqueig. Consell d’Hemingway a un
escriptor bloquejat (com aquest d’aquí): «Per arrencar basta que
escriguis alguna cosa que sigui vertadera.» UAU!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només una passa enrere i mirar més/de lluny. Gaziel deia que mirar enrera esborrona. Faig 1+2 i veig Goethe quan deia (Pla vendrà després i dirà memòria): tot el que he publicat no són més que fragments d’una gran confessió ( si confessar, reconèixer esser vera una cosa, és exposar i exposar-se a la veritat, això sí). Modiano+Hemingway, aquí, de sobte i per atzar: fas una passa enrera i compareix Goethe, una mica més lluny que casa, fa maridatge de fragments i veritat. Frega un llenguatge, només pell, contra un altre, una altra. I són paraules del teu mestre Barthes.