QUAND J’AVAIS UN MOMENT SANS CLARINETTE OU SANS DISCUSSIONS INTELLECTUELLES, CELLES-CI AVEC FLORENCE MALRAUX, MA CONDISCIPLE À LA SORBONNE (DISCUSSIONS QUE NOUS POURSUIVONS TOUJOURS), JE RENTRAI DANS UN BISTROT OÙ UN PATRON DÉBONNAIRE ME LAISSAIT SIROTER INTERMINABLEMENT UN CAFÉ IMBUVABLE. DÉSOEUVRÉE MAIS EXALTÉE, J’ECRIVAIS DES SORNETTES ET LES RÉÉCRIVAIS SANS CESSE. JE COMMENÇAI, AU FIL DES CES SORNETTES, À REMPLIR UN PETIT CAHIER BLEU, TRÈS LISIBLE, QUE J’AIMERAIS BIEN RETROUVER, D’AILLEURS. C’ETAIT BONJOUR TRISTESSE, ÉCRIT DANS LE DIT CAHIER QUE JE CONFIAI, TROIS ANS PLUS TARD À UNE AMIE DE TOUTE CONFIANCE QUI CRAIGNAIT QUE JE NE LE PERDE. PEU APRÈS ELLE TOMBA GRAVEMENT MALADE ET, DE COUP, JE N’OSAI PAS LE LUI REDEMANDER. APRÈS SA MORT, LORQUE J’EN PARLAI A LA FAMILLE, IL AVAIT DISPARU. J’AVAIS VU MON AMIE LE METTRE DANS SON COFFRE-FORT MAIS JE SAVAIS QUE SA MÈRE, MORTE AUSSI AUJORD’HUI, ÉTAIT LA MÉCHANCETÉ MÊME ET CAPABLE DE TOUT. CE N’EST QU’UN BIEN PERDU DE PLUS, MAIS J’AI L’IMPRESSIOIN D’AVOIR ABANDONNÉ UN ENFANT CHEZ DES GENS SANS TENDRESSE. FRANÇOISE SAGAN (DERRIÈRE L’EPAULE, POCKET)
Ahir una altra capvesprada passejant amb la Deneuve que llegeix la Sagan de Bonjour Tristesse. I de bell nou el gust de la dicció clara i engatadora, la transparència tel de ceba de les frases, l’exactesa dels adjectius, la passió de l’enjòlit: una intriga que conec de memòria però que cada pic és capaç de refer-se, de refer-me, de sobtar-me, de sorprende’m, d’engalipar-me, de seduir-me.
La cal·ligrafia aplicada d’una adolescent francesa dels seixanta que vaig llegir gràcies al tràfic de llibres que feia la meva mare amb Jenny, Lisa i Terèse, tres amigues parisines que estiuejaven a la nostra casa de Son Verí (Arenal, Llucmajor, Mallorca). Mumare trobava que, pels meus tretze anys, Bonjour Tristesse era una novel·la massa forta i la tenia tancada amb pany i clau. Emperò aquest bergant era molt dolentó i es va enginyar per trobar la clau del comodí on s’amagava aquell tresor. Quins nervis cercar el llibre, vigilar que mumare no hi fos, llegir d’amagat sense diccionari, exaltar-me amb el text, enravenar (va ser un dels primers llibres que llegia amb una mà i la’m remenava amb l’altre), eixugar-me els nacres de les corregudes i tornar, amb el cor bastegant a les totes, el llibre i la clau al seu lloc: tota una odissea!
Ara, quasi no record les línies que excitaven la meva fantasmàtica sexual i tot el llibre em sembla una bona i modèlica lectura per a escolars de secundària. Per a mi era la perversitat feta lletra! Com canvien els punts de vista amb els anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!