ELS ARBRES DEL JARDÍ DORMEN
Una munió de grins entapissen el paisatge.
Només cerc olors exactes.
Em faig un ramet de flors de gessamí perquè el seu perfum deixi llivanyes rera meu.
La terra vermella alena les darreres brusques.
Hi ha un baf que puja entre els ametllerars exhausts.
Tota la cúpula del cel brodada de niguls negrosos, grisosos, foscs.
Una línia acarabassada, entreserres de turons i cel.
Escolt la font sonora primordial entre solcs ininteligibles.
Siderant i femenina, dionisíaca i perillosa com un pou secret enmig del sementer on puc enfonsar-me, assuixines.
Em capfic dins una mar sentida i faig entrexocar dues pedres de torrent a la cerca d’unes notes.
Notes d’expiració.
Notes d’inici.
Notes d’or.
Ensum els gessamins esflorats entre els dits.
M’amara el camí que va cap al final de la tristesa.
Mir.
Ells volen, dos, dins l’aire de nit: sebel·lins sense consol.
Han fet volt de silenci: vot de silenci.
Els veig partir, enfora.
Enyor el cant.
(…)
El nu sonor, on és?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!