19 de setembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

NO HO COL

Francisca Julià Romeral, acabaves de pegar una bramulada al teu home, Macià Ferrer Mistat, perquè t’havia dit que una dona de seixanta anys no pot mostrar tanta carnablana. Aquella no era com els altres quadres que t’escenificava, vulgars, indignes d’un oftalmòleg que només dóna hora amb tres mesos d’antelació. Ara ja en podies estar segura, tot s’havia acabat. Tenies les proves que havies de mester: nou camises tacades de rouge lancôme número 23. Mara, la teva esteticien de tota la vida, t’ho va confirmar: conec els pintamorros d’una ullada. És una línia per a jovenetes punquioses, d’aquestes que duen pírcings i mostren el llombrígol. Ho sabies. I, ara, quan tornes del saló de bellesa amb la cabellera tenyida de flamarades vermelloses, amb el serrell escàs fins damunt les celles i aquest maquillatge suau amb ombres blaves als ulls, estàs segura que l’únic camí possible és el divorci. Tens un pa al pit que et pesa com una roda de molí. No, tens un manyoc de tremolors, brancatges nerviosos que t’estrenyen fins que perds l’alè, fins que t’ofegues. Et retures. Et tems que cavalques sobre uns talons que et fan avançar com si tenguessis dues escoliosis i anassis de gambirot damunt la corda fluixa. T’atures i alenes fondo. Et veus reflectida als vidres d’una tenda de mobles i t’entra una plorera que no pots. Sembl una bubota i si se’m corr el rímmel pareixeré la mort en pebres. Te’n rius de tu mateixa mentre et poses les ulleres de sol. Et queden hores per decidir si deixes en Macià. Vols tenir el cap ben clar quan li ho diguis.
(…)
(«Aquesta casa pareix que està embalsamada. I si fes canviar el pany i
el deixàs defora? Quina la faria aquest home amb el piu massa blanc, la
panxa massa rodona i el cervell massa desbaratat? Tot això, que deu ser
un fruit exòtic per a la joveneta del rouge número 23, per a mi no és
res, un no-res. Aquests mobles de quan ens casàrem em fan oi. I aquesta
cambra de matrimoni amb l’alcova al fons és una còpia d’una còpia d’una
comèdia rosa americana dels anys seixanta. El llit capitoné de seda
blanca i aquestes cortines que són un niu de pols ho fan rodó. Sort
d’aquest guarda-robes de tres cossos amb mirall on em veig de dalt a
baix. Francisqueta, mira’t bé, pareix que t’ha escopit la mar. La
claror dels halògens que vaig fer posar per tot el sostre em retrata.
Vet aquí una dona empesa que es treu la roba de qualsevol manera, queda
tota nuota i mostra les vergonyes dels penjolls i les muies. Ha! Ha!
Ha! Ha! Ben segur que aquell pintor que m’agrada tant, Lucien Freud,
m’agafaria de model. Aquesta bata de seda color d’arena és una bona
cuirassa per defensar-me de les agressions del temps. Quan m’assec al
tocador i me torn veure aquells cabells, peg un xiscle. Encenc els
halògens que envolten els tres miralls. Qued com a cega. Per ventura
m’he cremat les lentilles o el cor. Mentida. Agaf la crema
desmaquilladora i amb un cotó em trec la mascara, la màscara. Mentre la
fesomia esdevé una pintura de Pollock me sent segura. Emperò amb els
moviments suaus de la neteja, la pasta embrunidora i dissimuladora
fuig. Apareixen, ai las, nítids i amb l’augment gegant de la lupa,
aquells talls dels risoris, aquella randeta damunt el llavi superior,
aquell galliner devora els ulls i que els cabells, de pepa morta, volen
amagar, aquells solcs del front que el serrell no pot tapar, aquella
pell feta una eccedona. Una vella no pot anar tan amollada. Per què no
ho he volgut aprendre? Pas la mà per damunt els fondals i les falles
que em travessen la cara en totes direccions. M’aixec. Trob les
estisores dins la canastreta de la costura. No és facil pegar la
primera escapçada. M’exsequell la cabellera sense aturall, a
consciència, en bones, m’eixerm. Bolles de pèl per damunt les cremes,
les colònies, les fotografies i per enmig d’aquelles randes de
richelieu. És com si m’espolsàs el corc. Així com qued amb el cap
pelat, tot el cos estrena una vida nova.»).

  1. Ja no resten tinyents coronels ni Macià’s com Francesc d’en peus a terra. Sembla que només resten freaquis virtuals que no colen més enllà de la trinxa-a-l’aire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!