1 d'agost de 2005
Sense categoria
0 comentaris

EN EL CERVELL DE L’ESTIU. UN FULLETÓ (VIII)

M’agraden les novel·les negres, els fulletons d’amor, les badocades llargues, les sestes infinites…
Vet aquí un començament de colobrot:

IMMUNDÍCIA(I)

IMMUNDÍCIA (I)

Escrivies: «Em fa sentir meravellosament bé expressar hostilitat envers mumare. He llepat amb lentitud cadascuna d’aquestes paraules molt de temps com si fossin un d’aquells polos de menta que em comprava mon pare fa vint-i-cinc anys a la fira del Ram. Mumare, em deixares sense olor. No sent cap olor. Ni la bona ni la mala olor. Crec que això, la pèrdua de l’olor, va ser el començament del desert. Record que era ben grandeta i encara duia paquet. Això ja era tot un símptoma que tu, mumare, registraves amb ràbia fonda. I un dia t’enfadares tant que no volgueres canviar-me els bolquers perquè deies que era una bruta que just netejar-la ja s’ho tornava fer tot a damunt. “Na Tiana és una porca.” Aquí va ser quan vaig decidir que no sentiria cap olor i que no t’estimaria. Com es poden recordar aquestes coses terribles que succeïren quan sembla que encara no s’ha constituït la memòria? Negre damunt negre. Per què escric tot això? Ha bastat aquesta telefonada teva, mumare, d’avui dematí per remoure aquest fons geològic de mi mateixa que em pensava que estava petrificat i que ha pujat a la superfície en el primer tremolor. I m’ha deixat amarada d’angoixa. Em pensava que la veu de mumare ja no tendria energia per estamordir-me, per regirar-me. Veig que anava ben errada. Fa quinze anys que vaig deixar Mallorca. Era el 1990. Just després de la mort de mon pare en un accident de cotxe. Toni i Rafel, el meus dos germans estimats m’empengueren. Tu, mumare, em deies que havia tornat botxa. Que no estaria millor enlloc que a Palma fent de recepcionista a l’hotel Barbados. Ha! Ha! L’hotel Barbados, just al començament de Can Pastilla, on vaig fer la meva desgraciada educació sentimental. Allà vaig descobrir la ferocitat dels homes amb una clarividència castradora. No va ser fins que va passar molt de temps –instal·lada a Barcelona, fent de cambrera en una granja del carrer Petritxol primer i després d’ajudant de directora d’art de sèries de tevé i pel·lícules– que vaig poder entreveure que la ferida no es guariria mai. Que era una part constituent de mi mateixa.» Tiana, has tancat la plagueta de cobertes negres moleskine, que et va regalar Daniel, el teu estimat des de fa tres anys, mentre et deia: «L’han feta servir des de Van Gogh a Picasso, des de Hemingway a Chatwin.» Tu encara no havies llegit aquests dos mestres de la lletra, emperò t’aferrares a aquell quadern de notes com a un salvavides entremig de la tempesta. Ara, Tiana, a la coberta del vaixell que et duu a Mallorca, continues escrivint: «Ja m’acost vertiginosament a l’illa. Mir aquests edificis pantalla, aquests gratacels damunt les roques, a la vorera dels arenals, esclafant les garrigues i em pega una acubor forta. Veure la balearització en carn viva fa mal. Tota aquesta costa encimentada és fruit de la gangsterització legal, dels pelotassos entre constructors i polítics, d’una gent que no estima ni la terra, ni el cel, ni la mar. Aquest bosc de grues és esfereïdor. I n’hi ha pertot. Què som d’ingènua. He triat el vaixell per no veure les punyalades de les autopistes i el patchwork d’urbanitzacions que converteixen quasi tota l’illa en terreny urbà, i em trob de morros amb aquesta murada litoral que envolta la badia de Palma. Daniel ja m’ho havia dit: «T’has de blindar davant tot. Fa més de deu anys que no veus la teva mare, ni la teva illa. Prepara’t per al xoc!» No puc definir com ha passat emperò m’he temut que penetrava dins el meu nas una mala olor. La sorpresa ha estat tan gran que he mirat al meu costat per veure si hi havia alguna matèria fecal. Res. M’he aixecat. He caminat per la coberta. La pudor ho empastifava tot. I tenia un origen molt clar: la pudor venia de la costa, de l’illa, de l’encimentada. Ho he entès tot d’una. Ensumava de bell nou la merda, la merderada d’aquells edificis i d’aquelles urbanitzacions. La merda de l’illa. La meva merda. He de reconèixer que he tingut una alegria. Havia recuperat un sentit malgrat que la causa fos terrible, tràgica. Mumare, amb la seva cridada de socors, m’havia obert d’ampit en ample les portes de l’olor. M’ha entrat una tristor fonda: estava feta d’aigua de mar i de llàgrimes. Ho he entès a les clares: els indígenes no sentien la pròpia merderada perquè ja hi estaven acostumats. Havien caigut en la pèrdua de consciència i tot els anava bé: estaven anestesiats pel ciment i l’asfalt, dues drogues dures i ben espasmòdiques. Me n’he anat al lloc comú i m’he tret fins al cascabòs.» (continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!