Clusella estimada i perduda, t’ho he de dir de cop: he matat en Toni Salí. No, no et regiris. Només ho sap na Blanca, i ara tu. No, no et pensis que estic tocada. Na Blanca Cruelles Salvà som jo, aquesta dona feta que t’escriu a poc a poc i amb tota l’eima. Col·loc les paraules amb l’ordre que m’ensenyares, la lògica de la frase, potser una forma de follia. (Sabies que la primera idea d’aquesta carta era fer un caramull de pàgines sense punts, ni comes, ni majúscules, ni frases? No m’he decidit perquè et vull contar tantes històries de coses de mi mateixa que només si confegesc una cronologia dels sentiments podràs veure, d’enfora, la silueta d’aquesta dona nova en què he tornat. No deies que les Metamorfosis havien estat per a tu una font de dolor i de goig ensems? Ara, si en som capaç, et descriuré una transformació ben singular: la meva. Descriure és escriure, m’amollaves amb els teus aires de doctora de la llei literària que em feien tremolar la carnadura. M’hauria llançat com una hiena bruna damunt la teva tendror i no t’hauria deixat ni un os sa. T’hauria mirat, sentit, esgratinyat, llepat, patit, ensumat, acaronat, fitat, escarit, tastat, escatat, arranat, envaït fins que a la fi, esgotada de tu, t’hauria besat molt de temps abans de clavar-te totes les dents en aquell clotell rosa. No és canibalisme. És alguna cosa pitjor que encara no té nom. Perdona aquestes disgressions.)
(…)
Retorn a l’ordre dels fets fondos, mals de pouar, per treure’n l’aigua
clara i la sang calenta. Tu em presentares en Toni Salí. I, en aquella
terrassa del bar Pesquer vaig saber a les clares que aquell home jove
amb la mirada alta i el parlar dolç seria la meva perdició. Et sembla
massa melodramàtic, Clusella? Just acabaven de començar les vacacions
d’estiu d’aquelles dues professores amigues que feien feina al mateix
institut, una de català, l’altra de filosofia (o el que en queda), i
que es trobaven per concretar els darrers detalls del viatge a Roma.
Tu, Clusella, amb les teves habilitats havies fet les gestions per la
Internet. Quan anava cap al Pesquer em sentia gata d’il·lusioneues que
em produïen una taquicàrdia dolcíssima. Feia dos dies que no et veia.
Recordava aquell darrer matí als jardins de l’institut, quan parlàrem
d’aquell hotelet, l’Ave Maria, que havies descobert per la Xarxa,
situat vora el castell de Sant’Angelo, a la riba del Tíber. En aquell
moment vaig tenir ganes, audàcia infantil, d’agafar-te la mà,
d’abraçar-me a aquella mà que quasi em fregava la seda tremolosa del
vestit. Rapiny el paper des d’una solitud extrema. Això em permet
dir-te que aquesta història són les despulles del passat. Va ser casual
que trobassis en Toni Salí? No hi ha atzar a l’atzar, era una de les
teves frases. En Toni Salí, convidat teu amb el consentiment del meu
silenci, s’apuntava al nostre viatge. No tenc ganes de recordar aquells
dies i aquelles nits. Allà vaig viure, amb dolors de còlic nefrític, el
canvi. No t’estranyaven les meves migranyes? I aquella manera irònica
de deixar-vos sols moltes de nits perquè havia de fer el dietari? A
Roma no vaig escriure ni un mot. La segona setmana ja no dissimulàveu.
Hi ha tantes de classes d’amor, tantes de classes d’afectes, tantes de
classes d’ofrenes! Pens en el palau de matisos que és l’obra del teu
Proust, però sé que no puc escriure pus. No en sabràs res, de la mort
d’en Toni Salí. Només et puc assegurar que ha estat més humana que
aquest ardor atroç que em consumeix. Som enfora i, sobretot, SOBRE TOT,
som una altra. Aquella Blanca també és morta i enterrada. Desaparèixer
a Mallorca és molt corrent. Esborr el teu nom, Clusella, de la meva
vida, per sempre. Non scrivero piu.
«Maria Joana Cerdà acabà de llegir aquesta narració de la seva alumna
de quart d’ESO, M. A. P., amb la traquil·litat fràgil que hi ha després
d’un terratrèmol i decidí que l’endemà a primera hora en parlaria amb
la tutora del curs.»
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!