MAN IN THE DARK DE PAUL AUSTER: BRAVO!
VET AQUÍ EL COMENÇAMENT D’UNA NOVEL·LA. «Estic sol a les
fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una
altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla
i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam,
la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la
Katya, l’única filla de la Miriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir
amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm
sola amb la seva pena. Llum brillant, i després foscor. El sol que cau de tots
els racons del cel, seguit de la negror de la nit, dels estels silenciosos, del
vent que agita les branques. Així és la rutina. Ja fa més d’un any que visc en aquesta
casa, des que em van donar l’alta a l’hospital. La Miriam va insistir que
vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de
dia que em cuidava quan la Miriam se n’anava a treballar. I llavors, al cap de
tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de
cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a
Vermont.» Saps quina novel·la és, amable i recuperat Lector dels mil i un sexes
de l’esperit? No, no creguis que m’he muntat un concurs o alguna cosa per
l’estil. És que m’he tornat a entusiasmar amb Paul Auster. En els seus darrers
llibres i guions (sobretot als guions dels seus dos films) hi trobava un
esgotament i una repetició. Per això vaig agafar Un home a les fosques (Edicions
62 en català i Anagrama en castellà) amb una prevenció de lector escalivat. I
hi vaig caure de quatre grapes, em vaig enrotllar d’aquella manera apassionada
i sensual que et fa dur el llibre a qualsevol part (a la platja, davall una
figuera, al lloc comú, dins el llit, etc.) i no amollar-lo fins que has acabat
la primera lectura.
Què hi he trobat? La invenció d’unes històries —primer de tot dues, després un parell més— d’una densitat engrescadora, amb uns personatges d’ara mateix (hi surten la guerra de l’Iraq, l’enfonsament de les Torres Bessones, l’angoixa i la fortalesa dels humans en uns Estats Units travessats per les crisis i les batalles de tota casta) i un enjòlit, un suspens, que et fa llegir a tota. I la relectura, que és la vertadera lectura, m’ha fet assaborir la prosa neta i esmolada d’un Auster sense ni gota de greix retòric: frases punyidores com estilets, frases consoladores com bàlsams, frases enginyoses com un mecanisme de rellotgeria que explota amb càrregues de profunditat o en castells de focs artificials. August Brill, el protagonista, té setanta-dos anys i per mor d’un accident de cotxe no es mou del seu redol a ca la seva filla. Brill posseeix una imaginació prodigiosa que li permet crear universos. La ben coneguda «música de l’atzar» austeriana va per aquí de bell nou. Una guerra civil als Estats Units? Un hostatge entre la vida i la mort violenta a l’Iraq? Uns carnatges als camps de concentració nazis? Com es poden combinar aquestes escenes allunyades en el temps i unides pels batecs de la carn humana? Auster ho torna fer amb mà de mestre, i gràcies a dues estupendes traducccions al català i al castellà, ens arriba la seva prosa fresca i botadora com el gerret d’alba, amb les ganyes vermelles i els sabors en punt. Hi ha una poètica crua dins aquesta obra austeriana que amara a poc a poc com un esperit lent i deixondidor.
POST SCRIPTUM. CADA LECTOR ÉS SOBIRÀ DE LA SEVA LECTURA. PER AIXÒ RECOMAN TAMBÉ LA CRÍTICA D’AQUEST LLIBRE DE TIRANT AL CAP. DURÍSSIMA!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Biel, sé que he estat dur amb la crítica, però és que la novel·la d’Auster em va traure de polleguera. M’alegra que n’hages gaudit tant de la lectura i fins i tot de la relectura. Ja m’hauria agradat a mi, ja…
Quina grandesa, la de la literatura: un sol llibre és capaç de proporcionar moments de joia a uns i, alhora, enfonsar en la misèria uns altres. Visquen els lectors sobirans!