SET D’AIRE DE MAR
Retorn de l’ermita.
Em semblava per l’autopista (quina velocitat, quin horror!) que era llosco i que els cotxes volaven i el meu era el carro del padrí Biel de son bieló que anava tira tira.
LLegir, llegir, llegir (i escoltar com a forma luxosa de lectura): l’única regla del cenobi.
I sentir les ones plenes de flors i fulles mortes de posidònies tota la nit.
He somniat falansteris: Fourier ens havia amarata uns quants humans i tot era més harmoniós, més cosolador, més transparent, més gustós, més viu…
Somniar truites i llamàntols.
————————————
Un amic generós, Jotaema., m’ha fet conèxier aquest cantant: IMMANUEL CASTO. Euforitzant RITMES dins aquesta nit de diumenge xafagosa amb mitja lluna que em mira rera els pins del bosquet i les esquelles de les ovelles que m’engronsen, com les ones.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estar prop del mar és tota una inspiració, i amb aquest cantant, ja no et dic!
Xe, havia oblidat aquesta paraula tan bonica: llamàntol!
I no havia sentit aquest cantant, però és molt divertit.