Tornaves a dur la bruta, Maria Àngels, emperò jo em pensava que era cosa d’aquesta menopausa que et donava fogots quan érem al sopar dels Tarongí de Vallcaneres, que celebraven les noces d’argent del matrimoni, on vares organitzar un festival amb la teva mania de treure’t tot el tèxtil en públic com si aquella casa de nou rics fos la platja del Trenc; aquesta menopausa que et feia cridar a la terrassa del pis, quan, amb un sol que cremava el cul a les llebres, regaves els tres geranis esquifits i menjats pels cucs de papallona mentre la veïnada xafardera estenia la seva col·lecció de bragues, em cosiré la pantafena perquè barrinar amb aquesta calor és molt avorrit, xisclaves, i t’havia de tapar la boca i donar-te un vàlium; aquesta menopausa que et feia encendre al mateix temps la rentadora, el rentaplats, l’eixugacabells, i aquella aspiradora que tirava vapor amb resultats espectaculars: aconseguies que la nina i els dos al·lots partissin de quatres en plena hora de la sesta cap a cals seus amics i jo em quedàs vigilant per si el desgavell produïa un curtcircuit que t’electrocutàs o pegàs foc a la casa; aquella menopausa teva, Maria Àngels, que et feia roncar com un rinoceront neumònic i m’obligava a prendre una grapada d’ansiolítics; aquella menopausa que et donava idees ètniques com quan la nit de lluna plena d’aquest agost, després d’haver entrat en olivetes per pegar un pinyol, t’aixecares i aparegueres amb el ganivet dels embotits amb la intenció de dibuixar-me unes escarificacions precioses a la punta de l’aglà; aquella menopausa no era aguantadora i no sabia com tractar-la perquè, Maria Àngels, et negaves a visitar un psicòleg, un psiquiatra o, fins i tot, una curandera portolana, madò Pixona, que tothom deia que tenia la saliva sagrada i donava unes metgies que treien el mal bocí amb tres o quatre visites d’un milenar d’euros cadascuna.
(…)
Per tot això vaig quedar molt estorat quan ahir horabaixa enviares la
nina a fer-se les piules a Jean-Louis David i els dos al·lots a una
trobada de digeis al Palma Arena. No era el teu estil, emperò vaig
suposar que les pastilles que m’havia receptat el doctor Felip Sansó,
el meu metge de capçalera, per mesclar-les amb el cafè amb llet del
berenar, t’havien començat a fer efecte. Som tan colló que quan et vaig
veure amb aquell xanelet de color canyella, els ulls maquillats amb
ombres blavoses i aquell rouge als llavis carnosos que només et posaves
per anar de festa, em vaig imaginar que m’havies preparat una escena
mixta de penediment i de seducció. Feia tres vespres que, quan les
criatures s’havien adormit, tu em treies del llit de mala manera i
m’enviaves al sofà del tresillo perquè deies que l’olor d’arrencat dels
meus baixos no era sofridora. Estimam sempre per una raó o per una
altra, no estimam mai per no res, amollares cop en sec. Els teus
sentiments per a mi són molt limitats. Me’n vaig, partesc. Estic farta
de tu. Et quedaràs amb les tres criatures. El pis és per a mi. Te’n
pots dur els mobles i també els miralls, els quadres i l’aranya del
menjador de Murano que em donaren els meus pares com a regal de noces.
M’has de passar una pensió per tots aquests anys que t’he fet de criada
i d’amant. Vull que em deixis una cambra per poder venir cada mes o dos
per veure com creixen els fruits del meu ventre. M’agradaria que no
duguessis cap altra dona a ca teva. I que no et tornassis casar. Les
madrastres solen ser perjudicials per a l’educació. Si necessites
consol pots anar de putes. Ah! I hauries de fer dieta i no posar
aquesta panxa de porcell que pot fer empegueir els nins davant els seus
amics. Un gimnàs i unes bones corregudes pel bosc de Bellver t’ajudaran
a conservar-te. Potser seria bo que t’afaitassis el cap i així no
deixaries aquests cabellots que et cauen pel lavabo i per la banyera.
No sé què var dir més perquè vaig tenir un atac de nervis i vaig
començar a treure sabonera per la boca. Pegar a la mare dels meus fills
no hauria estat bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Festival de Música de Bunyola duu 23 anys seguits acollint, al poble de Bunyola, els millors intèrprets de la música antiga i clàssica d’Europa, com ara Evelin Tubb, Hopkinson Smith, el Brodsky Quartet, Ramon Coll, Joan Moll, Jordi Savall… Gràcies a l’esforç del seu director, Bartomeu Quetgles, el Festival ha estat un grandiós punt lluminós per a un poble tan petit com el nostre, i amb el qual uns quants joves bunyolins hem decobert el món de la música i n’hem decidit fer la nostra professió.
Enguany, l’equip de govern de Bunyola, de manera unilateral i sense comunicar-ho a ningú, ni tan sols al director, ha decidit acabar amb l’actual format del Festival, per fer-ne un de nou -suposam que amb el mateix nom- de ‘més nivell’, segons paraules textuals de la regidora de cultura.
Així, 23 anys de festival han estat ventilats en dues setmanes, i la feina d’en Bartomeu Quetgles, que durant dues dècades ha estat completament altruïsta, per amor a Bunyola i a la música, ha estat completament menystenguda i menyspreada.
Davant aquesta barbaritat, un grup de músics bunyolins hem decidit impulsar un manifest. El podeu trobar a http://festivalbunyola.wordpress.com/. Vos pregam que vos hi adheriu i el faceu circular entre tothom que conegueu. La bona salut de la cultura de Mallorca vos agraïrà.