Llegir petites històries a l’ombra d’un pi amb tot l’horitzó de l’Arenal davant la vista, és un dels plers més frescs, verds i blaus de l’estiu.
Vet aquí un text escrit per als bons llegidors: els rellegidors.
SOTJAR-SE A SI MATEIXA
Maria Ignàsia caminava tira tira per una drecera ombrejada per mates, que vorejava la garriga cap a la vall de d’Alcídia aquests dies de xafogor i violència mundial i local: a Londres el 7-J amb una mortaldat de seixanta humans i amb una repetició sense morts però terrorífica quinze dies després; a Sharm el Sheij d’Egipte un altre atemptat amb quasi noranta morts; mentrestant a Gaza els soldats de Sharon mataven amb diürnitat i cara alta set membres d’Hamàs perquè aquests havien mort tres israelians amb un home bomba a prop de Tel Aviv. Eren xifres indicatives que Maria Ignàsia havia llegit als pocs diaris que es passava pels ulls i que no parlaven del dolor, de la desesperació dels ferits, ni de les ferides de dedins, que tenen mala cura. I tirant un poc més cap aquí la deprimia que la veritat del cas Mapau s’hagués jugat a vots com en un partit de futbol: «Matas ha guanyat de quatre a tres. Això fa plorera quan tots hem vist el projecte de l’operació Mapau dibuixat a mà i a consciència al dietari personal de Matas. Vergonya Cavallers, vergonya de la bona! Si el poder judicial no està totalment separat del poder polític això és Can Bum. I els ciutadans perden la confiança amb els seus governants i el que és més fotut: amb els seus jutges. És el triomf d’una societat que va a les totes cap al suïcidi. Tantes de lluites per arribar a això!» Aquestes paraules d’un vell republicà, l’amo en Damià de Cas Donat, li sonaven dins el cap com una contarella. «No vull pensar pus en els terrorismes!», es va dir ben fort a si mateixa Maria Ignàsia, mentre els ulls foscs envoltats de petites ruetes de quaranta anys i busques es passejaven per una tanca tota estibada de fonollars verds i d’albons secs. Dijous passat havia partit de Barcelona a l’escapada. Ensumava l’aire de les vinyes del Pla, tan tendres dins la sequera general, amb els pàmpols verdíssims lluents que en alguns llocs s’entreteixien amb la pedra seca dels murs en jujolianes garlandes. Ensumava com si aquell aire transparent i asolellat fos la bombona d’oxigen pur que dóna vida al malalt terminal. Els dos farallons de Sepurnal i l’Altriona l’orientaven quan la figura de Andreu aparagué a la pantalla del cervell. «No vull recordar! Sí, re-cor-dar, com deia ell amb una ganyota de complicitat. No vull recordar-te, estimat mallorquinot Andreu. Et morires fa dos anys i encara et porto tottemps al meu costat. Segur que vas riure com un boig, segur que t’esbutzares de rialles. Em vigilaves quan vaig arribar a l’àtic del carrer València. Estava cremada de la feina a la fàbrica de teixits. Prendria un bany, miraria el correu electrònic i escoltaria un poc de Mozart. Soparia d’una poma. Segur que seguires els meus moviments. No vaig mirar l’e-mail. M’hauries renyat perquè tu et senties com l’inventor de la Internet. Em vaig allargar al sofà amb un disc de música masònica made in Wolfgang Amadeus que tu m’havies descobert. I just començar els primers acords una altra música s’imposà. L’arrencada no sabia què era. De sobte ho vaig identificar: una manifestació musical i cridanera a favor dels matrimonis gais. Segur que tu, Andreu, fruïes com un exaltat perquè el teu lema era que calia despertar tanta de genteta adormida. El món digital és un despertador mundial, em deies moltes cops. Ara ho he comprès. La protesta planetària contra les guerres i els terrorismes passa per la Xarxa. Mirava les pancartes senzilles i clares dels manifestants, escoltava els crits i les cançons i tenia com un sentiment nou i molt antic de celebració comunal. No comprenia la manca de caritat de tota l’Església Catòlica, ni d’aquell PP tossut i intolerant: predicador de la injustícia. Més tard em trucà Mercè, una professora de l’Autònoma, per recordar-me la seva festa d’aniversari. Segur que veieres com vaig conèixer Carles, un estudiant granadet de cinema que havia passat d’eskin a onguer. Segur que seguires tot l’itinerari del ball al llit. I segur que riuries molt de l’enamorament tan senzill com enfollit.» Maria Ignàsia no plora. La història amb Carles ha estat un foc d’encenalls. Damunt una paret d’esquena d’ase amb parament verd acaba de descobrir uns esbarzers plens de mores liles, fosforescents. Com si fos una orada n’agafa, punxant-se sense miraments aquelles mans tan blanques, una grapada i la se posa dins la boca. Els llavis li regalimen de lila i vermell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un amic em demana que et demani si tens recollits en volum o publicats en edició venal els teus articles de la darrera plana del diari de Mallorca. Excusa’m aquesta curiositat comercial, sé que no venia al cas.
Vincent