Plagueta de Bord

Aina s’aixecà tard, això era el que li agradava més d’aquelles vacacions a Port Baal, es vestí amb el mallot complet de color taronja, recordà que havia somniat amb serps, n’hi havia una de molt grossa i gan, devia ser una boa com aquella amb la qual es va fotografiar en un mercat de Nova Delhi, sort que algú, no sabia si era en Julià o n’Enric, li havia tret el caparrot de l’ofidi quan anava directe cap a la jugular, després en va veure a voler, de serpetes, dins els ulls buits de les pepes, dins les mans d’una nina d’uè, dins les bosses de les senyores d’aquell restaurant, o era un supermercat?, eren primes i llargues com les trunyelles que li volia fer Sumaya, la senegalesa que venia a netejar l’apartament dues vegades a la setmana i que era un mostrari vivent de trunyellons agafats amb llaços de colorins, un piercing a l’oronell esquerra, un altre al llavi inferior i un tatuatge enmig del clotell amb una calavera caçada dins una teranyina, els piercings i el tatuatges els feia el seu home, Jeffry, un roquer californià mig hipiós que aterrà a Mallorca perquè el volien enviar a la guera d’Iraq, es posà a riure mentre pensava en aquella parella estrafolària i es preparava un muesli amb llet desnatada que s’engolí amb tres glops com si fes tard a alguna cita, s’entimà unes tenis molt usades, tancà de cop la porta de l’apartament i a córrer s’ha dit, en arribar a la banyera de la russa començà els exercicis d’estirament, la russa era una leidi anglesa que, després d’esclovellar un parell de lords, es casà amb un rus exiliat devers els anys vint i busques i construiren un casal blanc tot envoltat de columnes i frontons amb jardins plens de xipresos entre els pins i buguenvil·lies sagnants que l’ajuntament havia convertit en centre cultural, cop en sec li vengué al cap allò que volia oblidar i tengué una girada de ventre, se sentí estúpida, idiota, desgraciada, es posà a fer fues cap a l’Algar fins que els pulmons li digueren basta, fins que el cap frenà les revolucions i s’estirà damunt un llit d’algues humides, tancà els ulls, alenà fondo, escoltà el xasss, xasss de l’aigua contra les roques i desitjà no haver conegut en Julià, mentida, l’estimava des de feia mig any i per això havia consentit la capbuidada de fer-ho sense goma, decidí que no li donaria més voltes, controlà set respiracions abdominals, molt més relaxada partí a poc a poquet, just entrar en aquell niu llogat sobre els escars i les barques del riuet posà música al seu cervell, Straight, No Chasser del Thelonius Monk adorat que sempre li donava unes notes salvavides en els moments difícils, encengué el mòbil, telefonà al Centre d’Anàlisis Biològiques i li digueren que hi anàs a la una, els resultats no es donaven mai per telèfon, prengué un valium amb un tassó d’aigua, es notava com els nervis entraven dins l’aire de la confusió, sonà el timbre i el mòbil ahora i pegà un xiscle, obrí la porta, era Sumaya, i contestà el telefonino, era en Julià, se sentí alleujada després de parlar amb aquell home que feia tres dies li havia comunicat que després d’anar a donar sang li havien descobert que era seropositiu, entotsolada digué fort, fort, fort: Em trob bé? No em trob bé?, destrià a la terrasseta entre els cossiols i tres escandaloses flors vermelles d’hibisc, l’ocell mare, i, totd’una, l’arribàda d’un revol de l’ocell fill, petit i rondanxó, amb el bec un pam obert i piuant a les totes, pensà com una punyida, si tot això li pogués contar a mumare, anà cap al paquet de lucky strike, encengué la cigarreta com si fos un xirri, després de la primera xuclada decidí que el coratge, la caparrudesa i la paciència eren les seves millors aliades.
(…)
Tot això succeïa aquell llunyà estiu de 2008 en què la pobresa
avançava a voler, per als pobres i no s’aturaven de sortir corrupcions,
sobretot econòmiques, dels rics, del PP d’Acrollam. Per què els rics es
corren pels euros?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!