Plagueta de Bord

Em trob a l’spà del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més  a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’hotel Palau del Mar era Jordi Subies, amic coral del CIDE, col·legi magnífic i modern de don Guillem Estarellas on férem el batxiller plegats des del 66 del segle passat, amb qui havia guardat unes complicitats antigues que apareixien, quasi automàticament, just en el moment de posar-nos a parlar. Ja el podia trobar en una inauguració de l’artista Susy Gómez chez Horrach, en un debat del GOB sobre l’estat present de la destrucció de l’illa ultralocal (Un replà de la història: el cronista desitja que els caigui damunt tot el pes de la llei als emmerdadors de les pedreres de marès de Muro and Cia, intoxicadors de la vida del sòl, del subsòl, dels aqüífers i airífers de davall Terra, usurers que estan tan cegats per guanyar euros que no es temen, i es temen, de la salvatjada que fan. En un d’aquests santuaris postindustrials, les daurades pedreres que agradaven tant a l’enyorat amic Guinovart —stop!, l’exposició  dels xopiners-sandians a la cel·la tres de la Cartoixa de Valldemossa val l’amistat i l’alegria—, el vaig teveentrevistar. Ah! Això de no fer les anàlisis per manca de pressupost per part de la conselleria de Medi Ambient del Govern de les IB, un escàndol. Uep! El Consell de Mallorca no pot perdre calada i la UIB té un laboratori perfecte! Tornam al Miquel Estrany, un director de sucursal de Sa Nostra, que parla amb el seu amic, ric i dandy, Jordi Subies.), ja el podia trobar en una projecció  cineclubera de The Bad and the Beautiful de Vincente Minnelli o per qualsevol carrer de Ciutat, i sempre la connexió es produïa amb la intensitat original.

Per això quan Jordi va dir, Miquel, te’n recordes de Therèse Landowska?, un calfred em va recórrer de dalt a baix l’espinada. Catalina Roure, la dona amb qui havia compartit els darrers nou anys, partí feia dos mesos a Moçambic per fer de metgessa d’un hospital de mares i fills malalts de la sida. Era una forma molt noble de tallar la nostra relació que, segons ella, navegava dins la rutina quotidiana. Allò que m’assegura que no m’equivoc gens és precisament que tu no te n’havies temut de res, m’amollà Catalina com comiat. Tenia totes les raons. I ara, la interrogació de Jordi em duia una gamma de tenebres tèrboles, d’ombres mòbils, de renous foscs que sorgien d’una ferida que creia tancada per sempre. Vaig conèixer Therèse dins una cova marina. Aquell horabaixa la mar semblava un camp d’herbei lluent i pla. Nedar sempre ha estat per a mi el millor capítol del millor llibre d’autoajuda. Pels roquissars de la costa, aquesta frontera terramaresa adorable, el que s’ha perdut perdudament escampa raigs, raigeja encara. Vaig bussejar molt de temps. En acostar-me a la cova de les Oblades la vaig veure. Tota nua dins la claror capvespral, semblava una dona d’or: Era Calipso, era Venus, era Eva. Era una deva jamesbondiana. M’atreia com un imant de carn. L’encontre fou un arc voltaic. No boixàrem. Inventàrem les estacions de l’amor des de la nit dels temps. Cada exploració una festa, cada tacte una fireria d’extremiments, cada besada un naufragi, cada mirada un llamp d’altes tensions. L’encaix dels cossos un grand finale. Em contà que era trapezista. Em mostrà les ferides de les caigudes. Em digué rei, amic, senyor, amat, llaurador, àngel, aparició. Visquérem moments, eternitats. I fugí com en un somni. Tot això travessà pel meu cap en aquell silenci dins el fil telefònic entre Jordi i jo. Ell fou l’únic confident d’aquella victòria fracassada. Miquel!, Miquel!, no em sents?, cridava. Has sabut res de Therèse?!, vaig xisclar. I Jordi, amb molta de delicadesa i tendror, em comunicares que el seu obituari sortia a Le Monde d’aquell dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!