Plagueta de Bord

Pere Servera Melis té dinou anys i unes ganes desficioses de ser escriptor. Des que el director de la revista La vida impossible t’ha demanat un conte d’estiu vas cercant temes com un desesperat. El primer esborrany que fas t’ha sortit d’una tirada: «Fitora. Quan comença a fer fosca, sempre es necessita algú. Eugeni té quaranta–nou anys i està dret devora un pi pinyoner altíssim i davant un aljub fondo i sec. Els pensaments s’encavalcaven dins un cervell volcànic. No pot pus: na Maria, després de nou anys de viure plegats, el deixà l’hivern passat per un estranger. I ara l’han acomiadat de cuiner de l’hotel Marina. Per afegitó fa un mes un bulldozer ha tomat la casa dels padrins, on sa mare hi tenia la perruqueria de senyores, davant el Port Blau, per fer-hi apartaments de luxe. Negocis d’un cosí fenici. Eugeni es tira de cap dins l’aljub. Dins la butxaca han trobat un paper amb la seva lletra nerviosa: “No tenc res d’allò que voldria! Estic fart de tanta comèdia! No tornaré a ser feliç pus mai!” A Mallorca hi ha una gran tradició de dones que es tiren dins pous i d’homes que es pengen» Pere s’ho ha rellegit i ha canviat una frase i mitja. El segon esborrany és més afable, potser més fresquet: «Et recordes del peix espasa?
(…)
(Retrat d’Ella, la mestra, la saba, la seductora, fruit que produeix fruits: la Rodoreda)

Tens una mirada infantil sobre les coses, em va dir Miriam despús-ahir,
mentre es feia una trunyella llarga abans de pegar un capfico. No sabia
com agafar-ho. Ahir anàrem a ballar a l’Esklafit amb tota la penya de
la Colònia. Va ser un fracàs. Tots ja érem uns adults immadurs i
insuportables. Miriam xuclava pomades una rera l’altra com si s’hagués
begut l’enteniment. I quan desvariejava la vaig acompanyar a ca seva,
no em va deixar besar-la i em va dir: Ets un tros de banc, ni te n’has
temut que m’havia posat darrera les orelles unes gotes de secrecions
vaginals. Aquelles paraules em varen remoure tant que no em podia
dormir. Per quedar tranquil vaig haver de remenar-me-la. Avui li
demanaré si vol que ens casem aquest hivern. Segur que em dirà que sí.
I si em diu que no, què faré amb la meva vida?» Pere no està content,
voldria més intensitat, més gelor, més enjòlit. Però li ha dit el
director que havia ser un microrelat. I els límits són una forma
d’esperoneig. Potser podria fer una autoficció i inventar-se a si
mateix en l’acte mateix d’escriure: «Escriptor en pana. Entr al ciber
Islamit. Hi ha un taulell amb un moro darrera. Quan li dic Internet em
marca un d’aquelles taules confessionari que hi ha a la dreta. A
l’esquerra tot són cabines telefòniques. M’assec devora una al·lota pèl
roja que fa molt de renou quan tecleja. Més enfora hi ha un negre amb
una gorra que possa Subway que mira per tot. Em pos a escriure:
“Mallorca illa dels colorins i dels glamours agostencs, però tota plena
de misèria i mortor, tapada pel cartró-pedra de la hipocresia: batles
com Hidalgo, regidors com Rodrigo de Santos que connectaria amb el cas
Rasputín —és el colmo que gent de missa i de dretes pagui intercanvis
sexuals amb doblers públics!—, bimbolles immobiliàries que esclaten,
bufets d’advocats que bugadegen euros negres i societats tapadora,
encara requalificacions de terrenys submergides i pagades amb maletins
plens d’or, tot allò que no sabem i que com a narrador d’investigació
descobriré anant pels jutjats, pel GOB o per Son Banya. Així pensava
Lluc, investigador privat, que havia entrat en un ciber seguint una
morena amb un vestit de còctel amb tiranys que la sabia llarga sobre
unes comissions megamilionàries i un camp de golf amb hotelet. La
morena estava din la cabina tres. Lluc la vigilava de prop. Dins la
frecor de l’aire condicionat el tret fou clar i llampant com un
brollador.” Uf!» Quan has acabat d’escriure això mires al costat i no
veus ningú. Sents uns alens fondos: La pèl roja i el negre s’ho fan
dins una cabina. Tu, Pere, també ho tens clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!